bcnegra 2013

Arriba, com ja és costum d'aquestes dates, la vuitena edició de bcnegra, farcida de xerrades, clubs de lectura i punts d'intercanvi de llibres i pelis, tots amb un punt en comú: la novel·la negra (consulteu programa aquí). Si ens en fem ressò és perquè el cinema també hi tindrà cabuda, justament el proper 7 de febrer a les 7 de la tarda. Es projectarà -gratis al MNAC- l'aclamadíssim documental que va filmar Orson Welles el 1973, F for Fake (Fraude), un repàs de la vida d'Elmyr de Hory, un falsificador d'obres d'art conegut per haver venut més de mil imitacions, i de com es va plantejar la biografia que se'n va escriure posteriorment. Amb altres exemples com el del carismàtic aviador-enginyer-actor-i-director Howard Hughes, interpretat per DiCaprio a The Aviator (El aviador, 2004), es juga amb la veritat i la mentida, tot deixant entreveure que la línia que les separa és tan prima i relativa com la creativitat ho permeti.

Centenari de Grand Central Terminal

Gran Central Terminal, l'estació de ferrocarril més important i captivadora de Nova York, compleix avui 100 anys, després de la reconstrucció que la va deixar tal i com es coneix arreu del món. Les lloses de marbre, els grans finestrals i sobretot el rellotge central són ja icones de la marca New York i, si és un emblema arquitectònic, no és només pels passatgers que hi han passat, sinó també per tota aquella gent que la coneix sense haver-hi estat mai.

Potser sense haver-hi fet una cervesa com Leonardo DiCaprio a Revolutionary Road (2008), o amagant-se -tot i ser innocent- d'una cruenta persecució com Cary Grant a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). Potser sense haver presenciat un tiroteig al més pur estil d'El acorazado Potemkin (1926) homenatjat per Brian de Palma a The Untouchables (Los intocables de Elliot Ness, 1987), en una de les escenes més memorables. Per no parlar de The Fisher King (El rey pescador, 1991) de Terry Gilliam, on la sala principal es converteix en sala de ball, o d'Eternal Sunshine of the Spotless Mind (¡Olvídate de mí!, 2004), on un altre tipus de persecució, a través del record aquest cop, comença a fer desaparèixer els viatgers persona per persona.

Són moltes més les pelis que han tingut com a escenari aquesta estació: Men in Black (1997), I Am Legend (Soy leyenda, 2007) o la recent The Avengers (Los Vengadores, 2012) entre moltes altres, però les més cèlebres són aquest parell que pengem avui: The Untouchables i The Fisher King.

Cartellera febrer

Aquest mes, la cartellera comença i acaba forta, o així s'espera. Tot serà qüestió de comprovar-ho i anar a veure:

-1 de febrer. Hitchcock, amb millors expectatives que crítiques, irromp en escena amb un Anthony Hopkins transformat en el mestre del suspens, i ressegueix el context del rodatge de Psicosis, una de les pelis que més anècdotes ha generat. Per exemple, la de la famosa escena de la dutxa (1 minut i escaig), que va ser filmada durant una setmana sencera. Estrena a la ficció potser arriscada de Sacha Gervasi, que va demostrar un bon potencial amb el documental Anvil! The Story of Anvil (Anvil - El sueño de una banda de rock, 2008).

-8 de febrer. No, una de les pelis llatines amb més repercusió mundial els últims anys, que lluitarà per l'Òscar a la cerimònia d'enguany (amb Amour, però), on Gael García Bernal és un dissident de la dictadura de Pinochet dels 80 a Xile, una època que no convé oblidar pas. Les aules acullen dues estrenes més: The Perks of Being a Wallflower (Las ventajas de ser un marginado), on Logan Lerman i Emma Watson ens retornen a la decisiva edat de l'adolescència, i mostren que no tot són flors i violes... fins que ho són. La segona, Entre maestros, un documental sobre un professor que té el mètode definitiu per motivar els seus alumnes.

-15 de febrer. Bruce Willis no s'atura ni als 57 anys. John McClane ja té un fill, i junts porten el pes de la saga inacabable de Die Hard (La jungla de cristal) a les esquenes. La cinquena entrega promet trets, flames, explosions i... russos, molts russos.

-22 de febrer. Els germans Wachowski (Matrix, 1998) tornen amb la intenció de revitalitzar el seu prestigi amb Cloud Atlas (El atlas de las nubes), una ambiciosa peli d'històries entrecreuades no només en l'espai, sinó també en el temps. ¿Aixecarem o baixarem el polze? I, senyores i senyors, menció a part per una estrena esperada: Seven Psychopaths (Sie7e psicópatas), alguna cosa més que una trobada de vells amics. Colin Farrell, Christopher Walken, Woody Harrelson, Tom Waits, etc. s'uneixen en un film hilarant que acaricia i es refrega en l'absurd, amb un guió cuidadíssim i un ritme de vertigen. Si sou de Lock & Stock, aquesta és la vostra pel·lícula.

Dimarts 29, La semilla del diablo gratis

Dimarts vinent a les 7 de la tarda es projectarà a la biblioteca de Les Corts (L5 - Collblanc) Rosemary's Baby (La semilla del diablo, 1968), de Roman Polanski, una peli on la tensió i la confusió van augmentant en un crescendo inquietant, a través del qual ens acompanya una excelsa i ingènua Mia Farrow, una trama envoltada de misteris: una casa maleïda, uns veïns més que sospitosos -gran Ruth Gordon-... I un embaràs que sembla la causa de tots els mals.

 

Charlie Kane, el nen que volia jugar (i II)

El pressupost de Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941) va ser molt limitat i retallat. Com un país en estat de guerra, el director i productors van saber utilitzar els pocs recursos disponibles optimitzant al màxim els efectes especials i les innovacions tècniques. Aquesta mancança va intensificar l’ingeni del director artístic Perry Ferguson en la creació de decorats, però la mà del fotògraf Gregg Toland fou especialment imprescindible.

El cinema mut usava projectors d’arc voltaic (amb elèctrodes de grafit), que produïen una il·luminació suau amb una profunditat de camp més aviat descuidada. El soroll visual (entre d’altres inconvenients) d’aquest sistema va donar pas a l’ús de làmpades incandescents, les intensitats de llum de les quals eren molt menors. Per compensar aquesta pèrdua, les càmeres prenien una obertura màxima de diafragma, així la profunditat de camp va entrar en joc a la cinematografia.

Fins aleshores, els decorats d’estudi havien estat reduïts i de poca fondària (amb algunes excepcions èpiques com els films de D. W. Griffith); va ser quan Ferguson va permetre’s la llibertat de dissenyar-ne alguns dels més grans de tot Hollywood. Malauradament, reapareixia el fantasma del capital, i calia prendre mesures. La il·luminació era una solució solvent i original, d’aquí l’ambient clarobscur que impregna la pel·lícula. Deixar zones en la foscor creava un interessant joc de contrastos, a més de donar preponderància a detalls particulars en escena, com cares o escultures; sense parlar de l’estalvi econòmic que comportava. Si els murs i sostres apareixien negres, també seria més senzill d’ubicar les “girafes” de so sense que es veiessin en pantalla, així que els van folrar tots de mussolina, un teixit sedós que difumina la llum, utilitzat ja des de principis de segle.

Ciudadano Kane (esq.) rep influències de pelis com Nosferatu (dr.).

Tècniques similars d’il·luminació havien estat ja àmpliament reconegudes en temps de la UFA (principal productora alemanya anterior a la Segona Guerra Mundial), en pel·lícules com Das Kabinett des Dr. Caligari (El gabinete del doctor Caligari, 1920), Nosferatu (1922) o Metrópolis (1927), símbols del primer moviment cinematogràfic anomenat expressionisme alemany.

 

Ciudadano Kane no va inventar pas noves tècniques, sinó que les va unificar, demostrant que es podien fer servir durant el transcurs sencer del film i no només en escenes clau. No obstant, cal tenir en compte les diferents lents que disposava Toland, com una a mode d’ull de peix, l’ús de la qual no va estandarditzar-se fins als anys 60, o una altra que eliminava l’efecte d’aurora gravant a contrallum (que va permetre no contractar cap extra per l’escena de l’òpera). Tanmateix, els seus experiments incloïen jocs de primers i segons plans, angles picats i contrapicats, desenfocaments, grans angulars o llargs moviments de càmera, tot proporcionant un excels llenguatge visual. Aquesta pel·lícula va marcar sens dubte un abans i un després en l’ús de la tècnica cinematogràfica.

Lents revolucionàries, com un pioner ull de peix (esq.) o una supressora d'efecte aurora (dr.).

Els efectes especials també van guanyar naturalitat. Les transicions entre escenes mitjançant foses o cortines tenien tota una dedicació al darrere. Una càmera amb cinta verge enfocava cara a cara la finestreta d’un projector, que reproduïa la pel·lícula tal i com havia estat gravada. Augmentant des de zero o reduint la intensitat de llum s’aconseguien foses d’entrada o sortida, respectivament. Aquest sistema sincronitzat rebia el nom de copiadora òptica, i havia estat una de les eines principals de creació d’efectes especials analògics, amb la qual s’obtenien resultats normalment inimaginables.

Copiadora òptica.

La composició de plans és un dels majors mèrits d’aquesta pel·lícula, un conill que es treuen del barret amb cada superposició i combinació d’imatges. I ni tan sols avui en dia és senzill de distingir-les. Per exemple, cap al final de la pel·lícula, el protagonista entra per una porta llunyana al fons d’un passadís d’estil andalusí, amb uns arcs molt característics de l’Alhambra. Només aquella porta i l’ombra són filmats. La resta, o bé està dibuixat (com el reflex del terra) o bé són imatges d’arxiu. A continuació, Kane, abandonat entre el seu eco i les seves estàtues sense cap, sent la fúria i la necessitat d’acabar amb tot aquell castell de cartró pedra que l’ha protegit de la plenitud durant tota la seva vida. Al final, la mítica escena d’un trineu en flames ens fa pensar què n’hauria estat d’aquell nen vestit de fosc si en el precís moment s’hi hagués aferrat amb totes les forces de la seva vida.

Composició de plans amb l'Alhambra de protagonista (esq.) i famosa escena del trineu (dr.).

__________

Ciudadano Kane (Citizen Kane), 1941.
Dir: Orson Welles.
Guió: Herman Mankiewicz, Orson Welles.
Actors: Orson Welles, Joseph Cotten, Everett Sloane, George Coulouris, Dorothy Comingore, Ray Collins, Agnes Moorehead, Paul Stewart.

Biblioteca

Puntuació: 8/10.

__________

Cómo se hizo Ciudadano Kane (The Making of Citizen Kane), 1987.
Autor: Robert L. Carringer.
ISBN: 9788473864732.

Amazon

Puntuació: 7.5/10.

Charlie Kane, el nen que volia jugar (I)

Aprofitant que demà a la Filmoteca es projecta Ciudadano Kane, el mite cinematogràfic que va unir les diferents tècniques de producció en una sola pel·lícula i que s'estudia arreu del món com a exemple de savoir-faire fílmic, publiquem un article sobre aquesta obra d'Orson Welles que teníem guardat a la recambra.

Durant un dels recurrents flashbacks de Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941), un nen vestit de fosc juga a la neu blanca com una taca de tinta es passeja per un llenç per estrenar. Thatcher, un magnat roi de Nova York, pretén endur-se el jove de la falda de la seva mare, però ell, insubmís, es defensa amb un trineu a mode d'escut. Sense efecte. La decisió està presa.

Charles Foster Kane és criat en l'abundància de recursos i poder, un món que l'embolicarà (i embalsamarà) amb un palau construït sobre un turó artificial (Xanadu) i una editorial de premsa, un imperi dins l'imperi que és Amèrica.

Les frases lapidàries són constants en un guió manufacturat fins l'últim detall: el sistema de múltiples narradors subjectius i la representació del pas del temps són prodigiosos pel que fa al llenguatge cinematogràfic. L'Òscar a millor guió original va ser merescut, però certs interessos, sabent guiar l'opinió pública, van impedir que en guanyés algun més. Herman Mankiewicz, el guionista en essència juntament amb Orson Welles, va redactar-lo basant-se en la vida de William Randolph Hearst, un dels empresaris més poderosos i controvertits del país promotor de la premsa groga, fet que ofengué profundament al periodista pel frívol tractament que es feia de la seva vida.

Kane era mostrat com una caòtica combinació de caràcters contradictoris: ‹‹distante, remoto, inaccesible, la imagen romántica de un todo unificado, pero a la par posiblemente nada más que una serie de florituras estilísticas y vacuos gestos. El tema de la estructura física que sirve de reflejo de su principal morador es común en la literatura y el cine, además de la arquitectura››, com explica Robert L. Carringer al llibre Cómo se hizo Ciudadano Kane (1987), publicat després de llargues i feixugues feines d’investigació per biblioteques, arxius i estudis empolsegats, així com d’una exhaustiva entrevista amb Welles poc temps abans de la seva mort. 

Precisament, nombra l’arquitectura fent referència a l’estil sobrecarregat i incoherent de Xanadu, com a metàfora de la personalitat del protagonista, que observat minuciosament pot ser fragmentat en diferents moviments arquitectònics. Originalment inspirat en el Castell Hearst, conserva una silueta que suggereix el Mont Saint-Michel de Normandia, però inclou detalls d’allò més distants en temps i estil, des de rosasses gòtiques o el Campanile de Sant Marc de Venècia fins a la Giralda de Sevilla. Persistint a l’arquitectura andalusina, inclús apareix l’Alhambra de Granada durant la pel·lícula, que encapçalarà la secció tècnica de Ciudadano Kane a la segona part d’aquest article.

Xanadu (esquerra) i el Mont Saint-Michel (dreta).

Cartellera gener

El 2013 obre les portes amb els Globus d'Or i les nominacions als Òscars esperant a primera fila. Això és, sens dubte, una garantia per deixar-se caure a la butaca aquest gener. Proposem:

-4 de gener. Zero Dark Thirty (La noche más oscura) i The Master, ambdues nominades als Globus d'Or. La primera, amb la guapíssima Jessica Chastain (Criadas y señoras, Take Shelter, El árbol de la vida), que protagonitza un potent thriller sobre l'assassinat de Bin Laden; la segona, el retorn de Paul Thomas Anderson (Pozos de ambición, 2007; Magnolia, 1999; Boogie Nights, 1997), tractant la Cienciologia, aquesta religió elitista que tantes modes ha despertat i desperta als EEUU i més enllà de les seves fronteres.

-11 de gener. La gran estrena d'Amour de Haneke arriba per fi a les taquilles espanyoles, dos dies abans de conèixer si finalment s'endurà el Globus d'Or a millor film estranger. Un bon moment per jutjar per un mateix aquest film que tantes passions segueix aixecant pel món.

-18 de gener. No menys esperada, l'última de Tarantino (Django Unchained) planta cara a l'esclavatge des d'un punt de vista ja ben familiar. Altes expectatives pel director de grans clàssics de l'indie (Reservoir Dogs, Pulp Fiction, Kill Bill, Malditos Bastardos...), que prometen acció i sarcasme "like a boss" amb Jamie Foxx, Leonardo DiCaprio i Christoph Waltz. No oblidem que Lincoln s'uneix als decorats de la Guerra de Secessió nord-americana des d'un caire més seriós, dramàtic, però igualment suggerent, de la mà de Spielberg i Daniel Day-Lewis (Pozos de ambición, 2007; En el nombre del padre, 1993; El último mohicano, 1992) en el rol de l'èpic president dels EEUU. Per fugir d'aquesta sobredosi de quètxup i hamburguesa, podeu provar amb Tabú, una delicada mostra de cine d'autor ambientada a l'Àfrica.

-25 de gener. El cuarteto, òpera prima de Dustin Hoffman, tracta d'uns amics que es reuneixen anualment per dedicar un concert a Giuseppe Verdi, justament l'any del seu bicentenari. Flight (El vuelo), de Robert Zemeckis (Forrest Gump, 1994; Regreso al futuro, 1985), mostra la vida del pilot que, després d'un aterratge d'emergència, aconsegueix evitar la mort de varis passatgers i és lloat i aclamat per la fita, quan de fet no és més que el pilot alcohòlic que la va provocar. Proyecto Nim, del director de Man on Wire (2008), mostra en forma de documental com va ser la vida del ximpanzé que va ser criat com un nen més.

Pel que fa a les últimes estrenes de l'any passat, El Hobbit, El cuerpo i El alucinante mundo de Norman es mantenen al top 3 de recaptació a Espanya.