Centenari de Grand Central Terminal

Gran Central Terminal, l'estació de ferrocarril més important i captivadora de Nova York, compleix avui 100 anys, després de la reconstrucció que la va deixar tal i com es coneix arreu del món. Les lloses de marbre, els grans finestrals i sobretot el rellotge central són ja icones de la marca New York i, si és un emblema arquitectònic, no és només pels passatgers que hi han passat, sinó també per tota aquella gent que la coneix sense haver-hi estat mai.

Potser sense haver-hi fet una cervesa com Leonardo DiCaprio a Revolutionary Road (2008), o amagant-se -tot i ser innocent- d'una cruenta persecució com Cary Grant a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). Potser sense haver presenciat un tiroteig al més pur estil d'El acorazado Potemkin (1926) homenatjat per Brian de Palma a The Untouchables (Los intocables de Elliot Ness, 1987), en una de les escenes més memorables. Per no parlar de The Fisher King (El rey pescador, 1991) de Terry Gilliam, on la sala principal es converteix en sala de ball, o d'Eternal Sunshine of the Spotless Mind (¡Olvídate de mí!, 2004), on un altre tipus de persecució, a través del record aquest cop, comença a fer desaparèixer els viatgers persona per persona.

Són moltes més les pelis que han tingut com a escenari aquesta estació: Men in Black (1997), I Am Legend (Soy leyenda, 2007) o la recent The Avengers (Los Vengadores, 2012) entre moltes altres, però les més cèlebres són aquest parell que pengem avui: The Untouchables i The Fisher King.

Mor Tony Leblanc als 90 anys

El cinema espanyol està de dol. El cor d'un dels seus màxims exponents, Ignacio Fernández (àlies Tony Leblanc), va deixar de bategar ahir després de fer-ho des de 1922 amb una intensitat admirable.

Leblanc va néixer, com aquell qui diu, amb l'art a la sang: al Museu del Prado de Madrid, on el seu pare vivia i feia de conserge. Ell, que també va treballar-hi un temps (de grum), va triomfar ja durant la seva joventut al ball i als esports: va ser pitxitxi de Tercera divisió, campió de boxa i de claqué. Mentrestant, es va anar aficionant al teatre, i als 22 anys debutava a Eugenia de Montijo (1944) i a la posterior Los últimos de Filipinas (1945), que narra la resistència espanyola a la colònia filipina un cop va revoltar-se.

Des d'aleshores, la seva planta i el seu carisma el van ascendir al nivell de galant en una gran quantitat de pel·lícules còmiques els anys 50 i 60, on va actuar braç a braç amb altres referents del cinema com Pepe Isbert, Francisco Rabal, José Luis Ozores, Fernando Fernán-Gómez, Fernando Rey, José Luís López Vázquez o Concha Velasco entre d'altres, sota la direcció de figures com José Luis Sáenz de Heredia (Historias de la radio, 1955), Javier Aguirre o Pedro Lazaga. Ell mateix va dirigir 3 pel·lícules. Entre les més destacables on va participar, podeu trobar El tigre de Chamberí (1958), Los tramposos (1959), de la qual us en deixem un fragment, o les recents aparicions a les entregues de Torrente com a pare minusvàlid del brazo tonto de la ley, amb la primera de les quals va guanyar el Goya a millor actor de repartiment el 1998.

Un recorregut exemplar pels temps en què el cinema espanyol era omnipresent a la societat i la cultura del país i va influir profundament sobre cada un dels seus habitants, creant un estil propi ineludible avui en dia: folklòric i innocent a moments, satíric i punxant a d'altres. La mostra perfecta que la fam i repressió inspiren, i que l'art i la cultura mai moriran.

 

De les més grans de Hollywood

El director Lars Von Trier va decidir que l'actor Willem Dafoe hauria de tenir un doble de cos per l'escena d'Antichrist (Anticristo) on surt el seu penis perquè segons ell el membre de Willem és tan gran que tothom s'hauria quedat descol·locat al veure'l.

Willem Dafoe