Fuga de Alcatraz, Clint Eastwood se da el piro

Un homenaje a Don Siegel, director de Invasion of the Body Snatchers (La invasión de los ladrones de cuerpos, 1956) o Dirty Harry (Harry el Sucio, 1971), trajo ayer a la Filmoteca Escape from Alcatraz (Fuga de Alcatraz, 1979), una peli de las que dejan huella por su sencillez y enganche.

Como en tantas otras películas de fugas y evasiones, aquí el "qué" pierde importancia. De acuerdo, es una historia basada en hechos reales (sin duda alguna edulcorada aunque no tanto como la rocambolesca y milimétrica Prison Break), pero ello no le quita previsibilidad, y no hace falta tener el CI de Frank Morris para suponer como termina la cinta. El personaje, fetiche de Clint: racista, vacilón y bien plantado; un tejano de pura cepa vamos. Los figurantes, adecuados y bien elegidos para ofrecer una visión general del ambiente. Todos tienen su razón de ser y están bien aprovechados, incluso el guión es de los que ni alargan las frases sin necesidad ni dejan cosas sin contar, en cuyo caso queda implícito. Breve y conciso.

Y ahí se alza el "cómo". Se sobreentiende que Clint es el duro, el listo, el amo; pero queremos ver cómo se las apaña. Sabemos que los guardias rozan el retraso mental, pero queremos ver hasta qué punto. En ningún momento se pierde el interés por la historia, ya que siempre saben iluminarnos con las escenas que queremos ver; ni se pìerde la tensión, consiguen introducirnos en la cárcel como al preso más ausente pero que lo ve todo. Que lo quiere ver todo.

Alcanzando momentos más cercanos a MacGyver o Así se hace que a Documentos TV, el rigor se sustituye por el entretenimiento y el tiempo se convierte en viento. Y películas como ésta no pueden disgustar a nadie.

Estaos atentos a la programación de la Filmoteca, tiene pequeñas perlas en camino: Jacques Tati, Mizoguchi, Marlon Brando, Marilyn Monroe, Buñuel, Saturday Night Fever con Travolta o Tabu, prometedor filme portugués nominado y galardonado en toda Europa.

__________

Fuga de Alcatraz  (Escape from Alcatraz), 1979.

Dir: Don Siegel.

Guión: Richard Tuggle (Novela original: J. Campbell Bruce).

Reparto: Clint Eastwood, Patrick McGoohan, Roberts Blossom, Jack Thibeau, Fred Ward, Larry Hankin.

Comprar

Puntuación: 7/10.

Mor Tony Leblanc als 90 anys

El cinema espanyol està de dol. El cor d'un dels seus màxims exponents, Ignacio Fernández (àlies Tony Leblanc), va deixar de bategar ahir després de fer-ho des de 1922 amb una intensitat admirable.

Leblanc va néixer, com aquell qui diu, amb l'art a la sang: al Museu del Prado de Madrid, on el seu pare vivia i feia de conserge. Ell, que també va treballar-hi un temps (de grum), va triomfar ja durant la seva joventut al ball i als esports: va ser pitxitxi de Tercera divisió, campió de boxa i de claqué. Mentrestant, es va anar aficionant al teatre, i als 22 anys debutava a Eugenia de Montijo (1944) i a la posterior Los últimos de Filipinas (1945), que narra la resistència espanyola a la colònia filipina un cop va revoltar-se.

Des d'aleshores, la seva planta i el seu carisma el van ascendir al nivell de galant en una gran quantitat de pel·lícules còmiques els anys 50 i 60, on va actuar braç a braç amb altres referents del cinema com Pepe Isbert, Francisco Rabal, José Luis Ozores, Fernando Fernán-Gómez, Fernando Rey, José Luís López Vázquez o Concha Velasco entre d'altres, sota la direcció de figures com José Luis Sáenz de Heredia (Historias de la radio, 1955), Javier Aguirre o Pedro Lazaga. Ell mateix va dirigir 3 pel·lícules. Entre les més destacables on va participar, podeu trobar El tigre de Chamberí (1958), Los tramposos (1959), de la qual us en deixem un fragment, o les recents aparicions a les entregues de Torrente com a pare minusvàlid del brazo tonto de la ley, amb la primera de les quals va guanyar el Goya a millor actor de repartiment el 1998.

Un recorregut exemplar pels temps en què el cinema espanyol era omnipresent a la societat i la cultura del país i va influir profundament sobre cada un dels seus habitants, creant un estil propi ineludible avui en dia: folklòric i innocent a moments, satíric i punxant a d'altres. La mostra perfecta que la fam i repressió inspiren, i que l'art i la cultura mai moriran.

 

Filmets 2012, curts a granel

Divendres passat va començar el festival de curtmetratges Filmets a Badalona, la que representa ja la 38a edició. Fins aquest diumenge 25, una gran varietat de pel·lícules comprimides desfilaran per la pantalla dels teatres Zorrilla i El Círcol, als quals s'arriba fàcilment amb metro (Badalona-Pompeu Fabra), bus (també Nitbus) i rodalies. 

L'experiència val la pena, ja que per un preu simbòlic (2 € per sessió), si és que no vas a les sessions gratuïtes, et submergeixes en una sala on la passió pel cinema flueix entre les butaques i impregna cada espectador. Temàtiques molt diferents, des de curts de sèrie B fins a animació, des de comèdia fins a paranoies experimentals. Cadascú hi troba el seu curt fetitxe. Consulteu la programació i el calendari de projeccions. 

Us deixem un petit tast del que ha estat avui, aquest matí gratis a la programació internacional del Teatre Zorrilla.

Delicatessen, tasta l'essència de la vida

Després d'una Segona Guerra Mundial apocalíptica, pocs es preocuparien per alguna cosa més que sobreviure. L'apatia, l'afany de poder i sobretot aquella sensació familiar de devorar al veí (en el sentit més literal) per ascendir uns quants esglaons empolsegats són els ingredients principals de Delicatessen (1991), a la vitrina de molts entusiastes de pelis de l'estil de Brazil, Soylent Green, Fahrenheit 451, Doce Monos, etc., i des d'aquest moment pendent per a tota aquella persona que encara no l'hagi vist. Una peli tramada com poques en territori francès que s'atreveix a satiritzar la seva societat: des de la família proletària cenyida al seu destí fins al nacionalista veterà de guerra, en un món dividit entre la superfície i les clavegueres: dos bàndols (carnívors i vegetarians) separats per l'asfalt, que comercien més enllà de les fronteres ideològiques que els separen. Una història peculiar i molt polièdrica, que pot donar lloc a tantes converses com opinions diferents suscitar. Sorprèn el plantejament distòpic: no mira al futur com la gran majoria de pel·lícules i novel·les del gènere, sinó a un passat alterat a voluntat per uns guionistes (Jean-Pierre Jeunet, Marc Caro i Gilles Adrien; La ciudad de los niños perdidos, 1995) extraordinàriament inspirats i, ben probablement, morats i/o passats de voltes. Personalment, una reminiscència de El año pasado en Marienbad (1961) en clau d'humor negre, negríssim.

             Puntuació: 9.5/10.

XXIV Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de cotxeres de Sants

Avui comença la XXIV edició de la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Cotxeres de Sants, una marató de cine de terror de sèrie B amb un ambient incomparable al de qualsevol altre festival. Amor pel cinema, frikisme màxim, i sobretot sobretot moltíssimes ganes de riure (mireu els vídeos promocionals al final de la publicació).

A més a més de la marató, cada es fa un concurs de curts que també es pode veure durant el festival.

A la web hi trobareu tota la informació necessària i al Facebook tota la informació innecessària, però com que sabem que la pela és la pela aquí us deixem els preus de les entrades:

Sessions de curtmetratges: 3€

Abonament per les 5 sessions de curtmetratges, de dilluns a divendres: 5€

La nit més llarga, dissabte 17 de novembre: 10€ anticipada i 12€ el mateix dia.

Venda anticipada d'entrades a partir del 5 de novembre, de dilluns a divendres de 9:30 a 14 h i tardes de dilluns a dijous de 16:30 a 19 h a la secretaria de les Cotxeres de Sants, i a l'auditori mitja hora abans de començar les projeccions de dilluns a divendres, i una hora abans de la sessió del dissabte.

A la ciutat del cine...

...tindríem aquest metro:

Clickeu la imatge per veure-la més gran.

A quina parada us agradaria viure? Quines connexions i línies agafarieu més?

Looper, recuerdos del futuro

Plato delicatessen para el amante de la ciencia ficción. Al menos para mí, que esperaba una de aquellas historias ambientadas en el futuro pero relatadas con una cercanía como la que te contagiaba aquel profesor de historia, logrando que la Antigua Roma pareciera 100% contemporánea.

Motos flotantes, coches eléctricos (¡y qué modernos!), anuncios en carteles animados... telequinesis. Irónicas referencias al fenómeno de la moda, que se agudiza con el tiempo y atañe al uso de superpoderes... para hacer levitar moneditas y fascinar a las hembras.

2074. Una sociedad corrupta que divaga sin rumbo (más o menos como siempre ha sido) en la que los cadáveres son inocultables (¿llevaremos todos chip?), por lo que se recurre a la máquina del tiempo para hacerlos desaparecer en el pasado.

2044. Dicho trabajo corresponde a los "loopers": viles y despreocupados verdugos que reciben sus presas encapuchadas, asesinadas en décimas de segundo una vez alcanzan el pasado. De pronto, varios de ellos comienzan a recibirse a ellos mismos: se "suicidan" y celebran su muerte entre cervezas, cerrando así lo que llaman su ciclo.

Nuestro verdugo (Gordon-Levitt) lo observa preocupado, con el lógico (pero huraño) miedo de encontrarse en su lugar. Nuestra presa (Bruce Willis) lucha por su vida y libertad en un futuro tiránico. Y ambos son la misma persona. Hasta aquí lo que nos sirven en bandeja de plata, el resto incumbe a nuestro paladar, mientras la película nos teletransporta en carroza (flotante) a lo largo del metraje. ¿Qué discusiones tendrías con tu "yo" del pasado/futuro? ¿Qué querrías saber de tu futura vida y en qué medida lo atribuirías al destino? ¿Qué destino? Pero despiertas, no tienes tiempo para pensar porque esto es una carrera a vida o muerte contra ti mismo, y te buscan vivo y/o muerto. Debes esconderte y encontrarte, huir y no escaparte. No sabes con quien quedarte. Visto desde fuera, el espectador empatiza tanto con verdugo como con víctima, que tampoco se decide por quién debe morir, si Willis o Levitt. Y así, dejándonos llevar, alcanzamos el cénit anhelado, rodeados de tiros y efectos especiales, en un final delirante.

Puntuación: 8/10.

La naturalidad con la que nos envuelve la película es tal que no necesitamos introducción, planteamientos ficticios ni demasiada imaginación o fantasía para acomodarnos de inmediato en el ambiente, por lo que uno se identifica rápidamente con los personajes y no le importa demasiado el porqué de todo. Así, el filme carece de la profundidad que algunos tarkovskianos buscarían, pero complace a todo aquel que disfrute con algo de acción rudimentaria (que no falte Bruce Willis) como aliño a una buena película de ciencia ficción, especialmente con una idea de fondo tan explotable. Mención especial para el niño-broncas.