Roma de Fellini

L'atmosfera cinèfila ha envoltat la ciutat des de sempre, i justament quan més se'n parla l'Institut Italià de Cultura ens retorna a Roma (1972) de la mà del genial Federico Fellini, gratis dilluns 29 a les 17:00 i les 19:00.

Si no el millor, un dels millors testimonis visuals de la capital italiana, aquest film ens porta a través de l'autèntica vida de la ciutat. Escenes diverses i inconnexes amb un únic punt en comú: Roma. Algunes més realistes, altres que sobrepassen tota versemblança arribant a punts àlgids de sàtira i surrealisme, com la mítica desfilada de capellans top-model en patins. Un passeig pels burdells i pels embussos, pels búnquers i les places de la ciutat, amanit amb un estil còmic, fantasiós, poètic, circense... 100% fellinià. Aquells que encara no el conegueu, mereixeu fer-ho amb algunes de les seves pel·lícules més icòniques: La Strada (1954), Las noches de Cabiria (1957), La dolce vita (1960), 81/2 (1963), Amarcord (1973) o la famosa Roma de Fellini.

Sin City i Tarantino a Paramount Channel

Per a tots aquells que estigueu d'examens i no pugueu sortir aquest cap de setmana... No desespereu! Paramount Channel amenitzarà les vostres pauses. Divendres (22:00), Sin City (2005) impregnarà les pantalles de sang en blanc i negre, i dissabte doble sessió de Tarantino: l'èpica Pulp Fiction (1994) a les 22:00, i a continuació Jackie Brown (1997) amb tot l'estil del Blaxploitation. Recordeu que podeu consultar la programació del canal clicant al link de la llista de la dreta, val la pena!

No hi ha millor cançó que aquesta per sortir de casa amb bon humor un gris matí com els d'aquesta setmana!

Kiseki

Hace unos días el cineclub de la Associació Cultural de Granollers proyectó Kiseki, de Hirokazu Koreeda, y aficionados como somos al cine asiático decidimos ir a verla.

La película nos cuenta la historia de Koichi y Ryunosuke, dos hermanos de 12 y 10 años que son separados a raíz del divorcio de sus padres. Koichi va a vivir con su madre y sus abuelos a Kagoshima, una ciudad permanente inundada de las cenizas de un volcán. Mientras que Ryunosuke vive en Fukuoka con su padre, un músico con un estilo de vida desordenado y pasota. A pesar de los kilómetros que los separan, los dos hermanos hablan diariamente por teléfono, manteniendo viva la esperanza de volver a vivir juntos. Sólo un milagro podría hacer que algo así ocurriera, así que con la inocencia propia de los niños trazan un plan para que tal milagro se haga realidad. La llegada del hermano mayor a Kagoshima coincide con la inauguración de la nueva línea de Shinkansen que unirá la ciudad con el resto de la red de alta velocidad. Koichi escucha en la escuela que cuando los primeros Shinkansen se crucen la energía será tal que se cumplirán los deseos de quien esté cerca y ve la gran oportunidad de recuperar su antigua vida que tanto echa de menos. Así que con la ayuda de amigos y familiares los hermanos emprenderán su camino en busca de un milagro.

Pese a tratar un tema tan delicado como las rupturas familiares, se trata de una película libre de dramatismos y pretensiones. Al ser los protagonistas niños, la percepción que tienen de los problemas así como de la forma de solucionarlos es de lo más inocente, mágica y simple. Sin lágrimas. De hecho, despuntan muchos toques de humor inesperados.

Tanto personajes principales como secundarios se hacen de lo más entrañable, despertando en todo momento sentimientos de mucha ternura. Además la actuación es impecable, sobretodo la de los más pequeños.

Muchas veces el cine asiático peca de ser lento en su desarrollo, sin embargo el ritmo de Kiseki es perfecto.  La película no se hace ni lenta ni pesada en ningún momento. Además muestra un Japón muy distinto del que estamos acostumbrados. Lejos de Tokyo, el urbanismo, la vida e incluso la gastronomía nipona son muy diferentes de lo que creemos.

 

ENTREVISTA CON EL DIRECTOR:

¿Por qué decidió titular Kiseki (Milagro) a la película?

Cuando buscábamos una historia y decidimos centrar la trama alrededor del momento en que los shinkansen (trenes bala) se cruzan, fue la primera palabra que me vino a la cabeza. Es muy simple, pero me parece un buen título. Me sorprende que no haya una película japonesa que se llame "Kiseki". Los niños, su forma de desenvolverse, el equilibrio que hay entre ellos fue realmente milagroso.

¿Qué significa para usted trabajar con niños?

Me gusta que no sean completos y que su presencia no sea totalmente equilibrada. Cuando filmo a niños en películas como Kiseki (Milagro) o Nadie sabe me hace pensar en muchas cosas

Empiezo a ver la sociedad a través de los ojos de los niños, de su existencia. Quizá se deba a que ahora soy padre. Todos los adultos que aparecen en la película se comportan como yo quisiera comportarme. Quiero ser un adulto que espera tranquilamente a que sus hijos vuelvan de sus aventuras.

La película desprende la sensación de un adulto abrazando a un niño.

Los lugares como la biblioteca o la oficina de la enfermera son refugios para los niños. En estos sitios, nadie les juzga ni dependen de sus notas escolares. La presencia de los abuelos dentro de una familia también es un refugio. Quería que los niños tuvieran un lugar donde relajarse y sentirse seguros. De pequeño, me caía muy bien la bibliotecaria y me convertí en un ratón de biblioteca. También pasaba mucho tiempo en la oficina de la enfermera (ríe).

¿Por qué le pidió a Shigeru Kishida, del grupo Quruli, que compusiera la música de la película?

Mientras escribía la escena en que los niños corren, se me ocurrió que quedaría bien un tema de Quruli. Así nació la idea, y después no me apeteció llamar a nadie más para hacer la música. Soy incapaz de explicar por qué, pero la música de Quruli y los niños encajan muy bien. Le pedí a Shigeru Kishida que viera la primera versión, aún sin cortar, y pareció gustarle. Al final, me dijo: "Ya tengo tres canciones para la película". Luego vio la segunda versión, bastante más corta, per su reacción fue categórica: "¡No!" Según és, el tiempo de los niños en la pantalla no debía depender de la manipulación ni del montaje realizados por adultos. Como estaba de acuerdo con él, decidí volver a la primera versión.

¿Qué obtienen los niños al final de su aventura?

En la escena en que todos corren por las escaleras de la estación de Kagoshima, Seinosuke, que da vida a Makoto, me dijo: "¿No puede hacer que el perro Marble vuelva a vivir para que sea un final feliz?" (Ríe) Le dije que no era un final triste. Koichi y sus amigos piensan en el mundo durante su viaje. Aprenden que aunque se pida un deseo, no significa que el mundo vaya a cambiar. Luego regresan a casa. Es probable que sus padres no vuelvan a estar juntos y Marble no volverá a vivir. También aprenden que te puede gustar alguien, per que tú no gustes a esa persona. Si han aprendido que todo esto es parte de la vida, entonces crecerán como personas. Las emociones cercanas a la desesperación pueden ayudar a crecer. Personalmente, creo que ese es el milagro de la vida.

La doctrina del shock

Dijous 18 a les 18:30 es projectarà La doctrina del shock (2009) a l'Espai Jove la Fontana, un documental dirigit per Michael Winterbottom (24 Hour Party People, 2002) basat en el llibre homònim de Naomi Klein, autora també del famós No logo, un arravatament contra l'hegemonia de les marques i les grans multinacionals. The shock doctrine tracta sobre la utilització que s'ha fet de les idees liberals del Premi Nobel Milton Friedman (Libre para elegir, 1980) per colpir la psicologia social arran de diverses catàstrofes (11-S, el Tsunami, etc.) i així implantar polèmiques reformes. Com que sempre val més informar-se abans d'opinar, recomanem que no us perdeu aquest documental, que a més de ser gratis, és molt actual en aquest moment de crisi profunda que no deixa de pertànyer a la sèrie de recents catàstrofes mundials.

 

Marató Sitges 2012

Ahir diumenge va acabar el Festival de Sitges 2012, que ja havia celebrat la gala de cloenda el dia anterior, on s’havien anunciat els guanyadors de l’edició d’enguany. Diumenge era dia de maratons, una bona opció per repassar les millors pel·lícules del festival. Per 13.5€ es podia assistir a un pase ininterromput de 5 de les pel·lícules més rellevants del festival.

Aquest any, la Marató de l’Auditori (el cinema més gran dels 3 que allotgen el festival, amb uns 2.000 seients) va constar, com cada any, de pel·lícules molt diferents entre si. Des de la nova de Rob Zombie, el gurú de la sèrie B, fins a la catalana Insensibles, passant per la guanyadora del festival, Holy Motors.

En aquesta entrada trobareu una petita ressenya de cada una de les 5 pel·lícules.

THE LORDS OF SALEM (Rob Zombie): Era una de les pel·lícules més esperades del festival pels fans del terror de sèrie B, doncs suposava el retorn de Rob Zombie darrera la càmera després de 3 anys dedicat a altres projectes. Finalment lliure de les exigències de les grans productores de hollywood, Zombie prometia la seva pel·lícula més personal. 

El resultat és un batibull d’escenes més o menys impactants que només serveixen per allargar un plantejament inicial que clarament no dona prou de sí. És, doncs, una pel·lícula anecdòtica que bé podria ser resumida en un curt de 20 minuts. Segur que així seria més efectiva i, a més, els espectadors ens estalviaríem una hora i mitja de sopor.

Veient aquesta pel·lícula és incomprensible que Rob Zombie tingués tant d’èxit al seu temps. Per entendre-ho caldrà mirar La Casa dels 1000 Cadàvers, la seva òpera prima. Sembla ser que Rob Zombie feia millors pel·lícules quan algú el supervisava de ben a prop...

2/5

SEVEN PSYCHOPATHS (Martin McDonaugh): Sens dubte el millor de la marató, i possiblement de tot el festival, és la segona pel·lícula de Martin McDonaugh, que es va donar a conèixer amb la genial Escondidos en Brujas l’any 2008. La pel·lícula és una comèdia negra hilarant, amb un guió enrevessat i ple de referències i homenatges al cinema negre, al més pur estil Quentin Tarantino o Guy Ritchie.

Colin Farrell interpreta un escriptor alcohòlic que vol tirar endavant la seva nova novel·la, de la qual només n’ha pensat el títol: Seven Psychopaths. El seu amic (impagable Sam Rockwell) l’ajudarà a posar-se amb contacte amb psicòpates reals per tal d’agafar idees per la novel·la. Aquest plantejament dona lloc a una desfilada de personatges surrealistes i divertidíssims, que donen molt de joc. Al repartiment també hi ha els genials Christopher Walken i Woody Harrelson.

La pel·lícula va provocar nombrosos moments de rialla generalitzada, i va rebre també molts aplaudiments al llarg de les seves 2 hores de durada. És, sens dubte, una de les pel·lícules més recomanables del 2012.

5/5

HOLY MOTORS (Léos Carax): La indiscutible guanyadora del festival (es va emportar els premis a Millor Pel·lícula, Millor Director, Gran Premi de la Crítica i Meliès d’Argent) és una anada d’olla del director francès Léos Carax, que torna a dirigir després de 12 anys inactiu. La pel·lícula, surrealista fins a més no poder, és frustrant i fascinant a la vegada, emotiva i divertida a parts iguals.

La trama (pràcticament indesxifrable) tracta aparentment d’una companyia que es dedica a recrear actes surrealistes amb l’objectiu de que la seva bellesa perduri en el temps. El protagonista del film és un treballador d’aquesta companyia que, muntant en una limusina que el porta amunt i avall per París, anirà adoptant diferents identitats i recrearà 9 d’aquests actes en un dia laborable.

El film està ple d’imatges impactants i sorprenents, i val la pena veure’l només perquè és completament diferent de tot allò que mai haguem vist. Ah, i l’escena final és GENIAL, del millor que he vist mai.

3.5/5

SINISTER (Scott Derrickson): La pel·lícula terrorífica de torn va ser aquest film que, si bé no és trencador amb el gènere, sap perfeccionar-ne tots els aspectes i convertir-se en una proposta molt sòlida. Els ensurts són constants i estan molt ben aconseguits, i els dos protagonistes (un matrimoni que es muda a una casa on va tenir lloc un cruel assassinat) no són totalment estúpids.

El guió no és res de l’altre món, però té l’encert de no revelar gaire informació sobre el misteri de cop, de manera que manté el suspens al llarg de tota la pel·lícula. Fins i tot, un cop acabada la pel·lícula, l’espectador no és del tot conscient del que acaba de presenciar.

Ethan Hawke està genial en el paper d’un escriptor obsessiu que va de poble en poble escrivint sobre crims que han quedat sense explicació. Quan troba al traster de la nova casa una caixa amb gravacions d’assassinats, s’obsessiona en desemmascarar el culpable. Poc a poc es va endinsant en un misteri que el consumeix per dins.

És una pel·lícula molt recomanable pels fans del terror. Això sí, heu de tenir present que, si decidiu mirar-la, la cara del Mr.Boogie us perseguirà durant unes quantes setmanes...

3/5

INSENSIBLES (Juan Carlos Medina): La última pel·lícula de la marató va ser aquesta producció catalana, protagonitzada per Àlex Brendemühl, que tracta (com no podia ser d’altra manera) de la Guerra Civil. Però ho fa d’una manera molt interessant, alternant dues línies narratives: a l’actualitat, un home investiga en el passat per trobar els seus pares biològics, mentre que el 1931 un grup de nens són tancats en un hospital perquè pateixen una malaltia especial: no senten dolor. 

El plantejament és molt interessant justament perquè les dues trames es desenvolupen paral·lelament sense connexió aparent, però a l’hora de connectar-les al guionista se li en va de les mans. La segona meitat de la pel·lícula és un despropòsit en tots els nivells, i sap molt de greu veure a actors com Brendemühl i Juan Diego rebaixant-se a un guió tan barroer.

2/5

Com a conclusió, es podria dir que la marató d'aquesta edició del Festival de Sitges ha estat poc inspirada, tot i que la selecció oficial del festival era molt completa. A la marató s'hi han trobat a faltar títols importants com Chained (Jennifer Lynch), Sightseers (Ben Wheatley) o Antiviral (Brandon Cronenberg), que van tenir molt d'èxit en les seves emissions.

El bueno, el bonito y el barato

El preu de les entrades és el major argument per tirar-nos enrere a l'hora d'anar a veure una peli al cine. Pagar 8 € per 2 hores (si no menys) d'entreteniment cotitza massa alt per a moltes butxaques. Però com a arqueòlegs d'ofertes, a La taula quadrada hem trobat la manera d'anar-hi dues vegades per 6.20 €.

M'explico amb claredat: el nostre estimable i putrefacte Ministeri de Cultura organitza juntament amb les distribuidores estatals una promoció que, ben aprofitada, proporciona uns preus decents per tornar al cinema. La fieshhhhta del cine, que així s'anomena, ofereix entrades a 2 € per a cada persona que vagi al cinema la setmana que ve, a fer servir entre els dies 22 i 24 d'octubre. Buscant entre la llista de sales adherides, la que ofereix el preu més baix és Yelmo (4.20 €/entrada), sempre i quan tinguis el carnet MovieYelmo que es pot sol·licitar gratis via internet en un parell de minuts. Ja siguis un forani renegat del cinema o un assidu permanent, aquesta oferta t'interessa... Veure un film a la gran pantalla mai serà igualat per cap Smart TV amb Dolby Surround.
 

La cartellera setmanal ofereix, a més, bones opcions per anar al cinema. Les recentment estrenades Lo imposible, Frankenweenie i Cosmopolis configuren la primera línia de sortida, mentre que si preferiu esperar fins la setmana vinent, el 19 s'estrenen, entre d'altres: Paranormal Activity 4, la nova entrega sobre cases fantasmagòriques; La isla de los olvidados, a la qual envien joves presoners que només poden somiar en la fuga; i Looper, un thriller de ciència-ficció que de ben segur aixecarà una forta polseguera. Sense oblidar les ja estrenades Salvajes, Blancanieves, Killing Them Softly, Taken 2, A Roma con amor, Ted o Brave, l'última comèdia shrekiana de Disney-Pixar.

En definitiva, una oportunitat a tenir en compte quan molts ja semblem desnonats del cinema, quan sembla que per fer front a la pèrdua de costum d'anar al cine el govern es dediqui a llençar més llenya al foc, apujant l'IVA a tots aquells que, amb molts incentius per deixar de fer-ho, seguim creient en la cultura.

Com es fermenta la violència

Guerra. Mort. Burca. Terrorisme. Drets. Tòpics que ens ametrallen diàriament a través dels mitjans. Però què en sabem realment, d'Orient Mitjà? Com hi viuen les persones com nosaltres, què pensen? Dins una nova edició del cicle Mirades, La Casa Elizalde (c/ València, 302) projectarà tres documentals que respondran les inquietuds que amaga aquesta zona tan polèmica a l'actualitat mundial. Tant aquells interessants en els viatges, noves cultures i ideologies, com aquells que volen entendre com es gesten les notícies dins de cada casa, trobaran en aquests documentals uns bons prismàtics per observar un convuls racó del món.

 

Dijous 11 es projecta el primer film, Diluvi al país del Baas (2002), que ens duu, a causa d'una traïció del govern de Síria a la seva pròpia modernització, a l'autèntic país d'Hafez Al-Assad, pare de Bashar Al-Assad, per indagar en l'ambient que es coïa uns anys abans de començar una guerra contra la seva pròpia població.

Podeu consultar la resta de documentals al web del cicle, que naturalment ofereix totes les seves projeccions de forma gratuïta i sempre a les 19.30. Algèria i el Líban també hi participen.

Arbeit macht Shoah

El pasado mes de agosto tuve la oportunidad de visitar el conocido campo de exterminio nazi de Auschwitz. Fue, a grandes rasgos, una agria experiencia a la que acudí prevenido y vacunado, sobre la que no voy a detenerme a relatar detalles concretos. Más allá de tramas político-religiosas, el mensaje que allí se pretende transmitir es un canto al sentido común y a la tolerancia del subjetivismo ideológico. En un ambiente corrompido por cámaras y autocares, unas palabras flotan en el aire: “Quien olvida su historia está condenado a repetirla”. 

Tomando consejo de mi abuela polaca, busqué relatos de supervivientes del Holocausto. Aún con Si esto es un hombre (1947) de Primo Levi pendiente, me incliné por La noche (1955) de Elie Wiesel, una autobiografía breve que nos cuenta las condiciones infrahumanas soportadas por un chico judío de 14 años en las que la supervivencia le obliga a renunciar a su dignidad y sus sentimientos, incluso a sus parientes más directos, si es que quiere conseguir una migaja de pan. Un severo testigo en primera persona de la lucha que tuvo lugar ya no entre nazis y presos, sino entre los mismos prisioneros para aventajarse unos zapatos sin agujeros a unas temperaturas máximas bajo cero. 

La indagación documental me llevó hasta Shoah, un reportaje elaborado entre los años 1974-85 que tenía tiempo atrás pendiente, y qué mejor momento que éste para verlo. Sabía lo que me iba a encontrar: diez horas de grabaciones sin una sola imagen de archivo, construidas sólo en base a distintas entrevistas y visitas a sendos lugares. Enteramente predispuesto, sabiendo que iba a visualizar un hito documental, me atuve a mis rigurosas expectativas. Y se cumplieron.

El exhaustivo repaso que hace el director Claude Lanzmann tanto desde los enfoques más técnicos y objetivos como desde las miradas y los llantos más emotivos es un deleite para el cerebro y el corazón. No requiere cutres reconstrucciones ni explicitud en las imágenes, los protagonistas son los protagonistas y sus palabras lo dicen todo. El gran número (más de 30) y la variedad de personas (desde exoficiales SS hasta sus víctimas, pasando por testigos externos) nos ayudan a forjar una visión realista de los sucesos y las personalidades de los implicados, secundada por unas entrevistas magistrales con preguntas sutiles y mordaces, algunas más irónicas que otras, que nos llevan a conclusiones incluso sin ser contestadas. No se cae nunca en la frivolidad facilona y las lágrimas están adecuadamente servidas con cuentagotas, en especial en momentos cumbre de la cinta, como la decisión que tomó Filip Müller, trabajador de un Sonderkommando, de entrar voluntariamente en la cámara de gas poco antes de la liberación de Auschwitz; o la rebelión que allí planeó la Resistencia junto a Rudolf Vrba, uno de los pocos presos que logró la fuga.

Particularmente interesante resulta el trabajo de campo que realiza el equipo de Lanzmann: entrevistas a los campesinos, maquinistas y vecinos en los alrededores de los centros de la Operación Reinhard que recuerdan con precisión los transportes de judíos y sus gritos y aullidos al otro lado del alambre, opiniones cotidianas que contrastan con los análisis de historiadores como Raül Hilberg; o visitas sobre el terreno a los campos de exterminio, barracas y crematorios de Auschwitz, Treblinka, Chelmno y Sobibor, así como a los supervivientes ausentados de Europa y dispersados alrededor del mundo.

  

Teniendo en cuenta las incontables horas totales de metraje, se ha realizado un excelente trabajo de montaje, que intercala varias narraciones de varias personas sobre los mismos hechos y añade interludios de silencio que ralentizan el ritmo pero favorecen la digestión y la asimilación de cada capítulo. Es un documental para ver de forma interrumpida, a pequeños sorbos como el buen vino. Tener prisas no ayuda en nada.

Cabe destacar sobre todo el respeto con el que se dirige Lanzmann a todo entrevistado, esto es, abierto a aprender algo nuevo de cualquiera, sin perder por ello un toque de humor ácido y discreto. Reflexiona no desde las cifras y la estadística, sino desde las emociones, dando la importancia que merece a cada persona por si misma, lamentando no poder contar con seis millones más de opiniones pero teniendo en cuenta individuo por individuo, ya que aunque haya supervivientes nunca conoceremos cada mínimo detalle de lo que ocurrió y pudo ocurrir. Para ello habría que entrevistar a los muertos (complicado incluso para Lanzmann), pero podemos suponer de algún modo lo que nos dirían: “Que no los olvidemos, que también son nuestra historia”.

__________

Shoah, 1985.

Dir: Claude Lanzmann.

Comprar

Puntuación: 9/10.

__________

Trilogía de la noche, 1955.

Autor: Elie Wiesel.

ISBN: 9788476698167.

Comprar

Puntuación: 6/10.

Tots a Sitges, que el món s'acaba!

Una nova edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (concretament, la 45a) obre les portes avui 4 d’octubre amb l’òpera prima d’Oriol Paulo El cuerpo com a tret de sortida, on les interpretacions de José Coronado i Belén Rueda ambienten una tètrica investigació al voltant d’un cadàver desaparegut.

La gran varietat de material de gènere acull un cop més tots els fans del cinema de terror i ciència-ficció, que aquest any aporta sessions especials com la projecció (7 d’octubre) d’una versió renovada d’E.T. (1982) en commemoració del seu 30è aniversari i del centenari de la major Universal, o la preestrena de Frankenweenie en 3D (10 d’octubre), amb la qual Tim Burton torna a l’animació després de l’aclamada Corpse Bride (La novia cadáver, 2005).

Pel que fa al repertori habitual del festival, Rob Zombie presenta The Lords of Salem, que gira al voltant d’una llòbrega locutora de ràdio que pateix malsons i al·lucinacions al ritme del metal del músic i director de la pel·lícula. Antiviral, primer film de Brandon Cronenberg (o el fill de David) també hi participa després d’haver estat premiat al passat festival de Toronto, i no hi faltarà pas son pare que ens porta l’esperada Cosmopolis.

Menció important mereix el cinema asiàtic, que com sempre té també el seu racó en aquesta edició. Kim Ki-duk (Hierro 3, 2004) amb Pietà, un prolífic Takashi Miike (Audition, 1999) amb For Love’s Sake o l’excèntric Takeshi Kitano (Zatoichi, 2003) amb Outrage Beyond, sobre les eternes lluites entre la llei i els yakuza, són els màxims exponents d’un extens ventall de cinema que ja treu el cap per l’horitzó.

Fins al 14 d’octubre, diverses activitats amenitzaran les projeccions, com la ja mítica Zombie Walk del dia 12. La pel·lícula de cloenda serà, aquest any, Looper, en la qual tots els assassins són condemnats i enviats al passat per ser-hi eliminats, quan un dels encarregats l’any 2042, Joseph Gordon-Levitt (Origen, 2010), rep una estranya missió: carregar-se al seu jo (Bruce Willis) del 2072. Tot plegat, un certamen ben farcit, així que més val que us afanyeu si no voleu quedar-vos sense entrada!

A Scanner Darkly

A Scanner Darkly, de Richard Linklater, és una pel·lícula que va ser (inmerescudament) poc o gens projectada als cinemes.
Està basada en el llibre de Philip K. Dick (l'autor de "Do Androids Dream of Electric Sheep?", que va inspirar Ridley Scott a rodar Blade Runner).
Rodada amb actors de carn i ossos com Keanu Reeves, Winona Ryder i Robert Downey Jr., va ser posteriorment dibuixada fotograma a fotograma donant un resultat que personalment trobo guapíssim perquè sembla una peli d'animació però preserva tota l'expressió dels actors (excepte la del Keanu, evidentment).

Vale, fins aquí sembla que us vulgui vendre la peli simplement pel fet de no ser comercial, de tenir relació amb Blade Runner, i d'estar rodada i editada de manera peculiar; però evidentment no és així.

La pel·lícula ens transporta als California en un futur no molt llunyà on la substància D està en procés de destruïr la societat tal com es coneixia. Es tracta d'una droga altament addictiva i distribuïda massivament per no-se-sap-ben-bé-qui. L'Estat, com a resposta a la invasió de la substància, desplega una gran xarxa d'inverstigadors ocults. I aquí és on entra Bob Arctor (Keanu Reeves), un poli com qualsevol altre que el destinen a infiltrar-se en la cadena de distribuïció, directament a través dels seus amics. Bob, que no se sent del tot encaixat amb el món, haurà de facilitar informació a la policia mentre conviu amb els seus amics yonkis, amb la substància D, amb infinitat de càmeres ocultes, amb els seus companys de feina camuflats i amb Donna (Winona Ryder), la seva proveïdora.
Les coses no acaben mai d'encaixar, ja ho diu el subtítol de la peli: Everything is not going to be OK. Entre això i les peripècies dels amics yonkis d'en Bob (tots molt ben caracteritzats i actuats), els 100 minuts que dura la peli ens passen molt més ràpid que al pobre Charles quan un monstre de 1000 ulls li llegeix una llista dels milions de pecats de tota la seva vida.


I per als interessats també per la música, no puc tancar la publicació sense destacar que la banda sonora inclou clips de cinc cançons de Radiohead: Knives Out, Skttrbrain (Four Tet RMX), Pyramid Song, Pulk/Pull Revolving Doors i Reckoner. I a més a més, als crèdits finals sona Black Swan, de Thom Yorke en solitari. Es veu que inicialment s'havia pensat fer la banda sonora sencera amb Radiohead.

Liam monta un pollo... ¿de goma?

La película que meses atrás tuvo su momento en las proyecciones del ETSEIB, Taken (Venganza, 2008), estrena secuela este viernes 5 de octubre. Taken 2 (Venganza: Conexión Estambul) promete seguir la línea genealógica de su predecesora, y volveremos a ver otra de las aventuras de la familia al completo: Neeson a capa y espada persiguiendo a los secuestradores de sus seres más queridos. 

Sus habilidades marciales serán de nuevo el menú del día, desde el aperitivo hasta el postre. Veremos algún que otro petardo y vacas saltando por los aires, y aunque su guión esté menos elaborado que una tortilla francesa tendremos asegurados unos minutos de puro entretenimiento de acción, que ya es lo que se viene buscando. Una buena garantía para pasar el rato con una película de pim pam pum ambientada en unas idílicas vacaciones en Estambul.

Ex-drummer (2007)

Ex-drummer, del belga Koen Mortier mola. I és difícil explicar-ho d'una altra manera. És un viatge dantesc a través de les profunditats de la sordidesa humana, de la mà de la història d'un grup de hardcore punk i un concurs de rock. I aquí s'acaba la lògica de la trama. The Feminists són ni més ni menys que tres "discapacitats" que s'associen a un quart component, un bateria famós i completament aliè, que només veu en ells una porta a un món desconegut i morbós. És una reflexió diferent sobre el concepte de discapacitat , sense limitar-se a un nivell fisiològic, sinó que obre la porta a una idea molt més profunda de "tara", dels estigmes que defineixen a uns personatges portant-los al límit de lo grotesc.

A la foto, Dries, el vocalista zopez, un personatge força pertorbador.

És una pel·lícula directa, crua, que parla sobre la misèria des de la misèria, absurdament, sense miraments ni aquest regust a moralina que tenen altres títols sobre discapacitats.
De totes formes, i com ja he dit abans, aquesta és una pel·lícula difícil de catalogar, però del que estic segur és de que us deixarà una impressió marcada al fons dels vostres cranis cinèfils.
La meva recomanació: Engegueu-vos un bon canut,  doneu-li al play i deixeu-vos emportar.
(I la banda sonora també té la seva gràcia!!)