Gran Central Terminal, l'estació de ferrocarril més important i captivadora de Nova York, compleix avui 100 anys, després de la reconstrucció que la va deixar tal i com es coneix arreu del món. Les lloses de marbre, els grans finestrals i sobretot el rellotge central són ja icones de la marca New York i, si és un emblema arquitectònic, no és només pels passatgers que hi han passat, sinó també per tota aquella gent que la coneix sense haver-hi estat mai.
Potser sense haver-hi fet una cervesa com Leonardo DiCaprio a Revolutionary Road (2008), o amagant-se -tot i ser innocent- d'una cruenta persecució com Cary Grant a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). Potser sense haver presenciat un tiroteig al més pur estil d'El acorazado Potemkin (1926) homenatjat per Brian de Palma a The Untouchables (Los intocables de Elliot Ness, 1987), en una de les escenes més memorables. Per no parlar de The Fisher King (El rey pescador, 1991) de Terry Gilliam, on la sala principal es converteix en sala de ball, o d'Eternal Sunshine of the Spotless Mind (¡Olvídate de mí!, 2004), on un altre tipus de persecució, a través del record aquest cop, comença a fer desaparèixer els viatgers persona per persona.
Són moltes més les pelis que han tingut com a escenari aquesta estació: Men in Black (1997), I Am Legend (Soy leyenda, 2007) o la recent The Avengers (Los Vengadores, 2012) entre moltes altres, però les més cèlebres són aquest parell que pengem avui: The Untouchables i The Fisher King.
Potser sense haver-hi fet una cervesa com Leonardo DiCaprio a Revolutionary Road (2008), o amagant-se -tot i ser innocent- d'una cruenta persecució com Cary Grant a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). Potser sense haver presenciat un tiroteig al més pur estil d'El acorazado Potemkin (1926) homenatjat per Brian de Palma a The Untouchables (Los intocables de Elliot Ness, 1987), en una de les escenes més memorables. Per no parlar de The Fisher King (El rey pescador, 1991) de Terry Gilliam, on la sala principal es converteix en sala de ball, o d'Eternal Sunshine of the Spotless Mind (¡Olvídate de mí!, 2004), on un altre tipus de persecució, a través del record aquest cop, comença a fer desaparèixer els viatgers persona per persona.
Són moltes més les pelis que han tingut com a escenari aquesta estació: Men in Black (1997), I Am Legend (Soy leyenda, 2007) o la recent The Avengers (Los Vengadores, 2012) entre moltes altres, però les més cèlebres són aquest parell que pengem avui: The Untouchables i The Fisher King.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada