Charlie Kane, el nen que volia jugar (I)

Aprofitant que demà a la Filmoteca es projecta Ciudadano Kane, el mite cinematogràfic que va unir les diferents tècniques de producció en una sola pel·lícula i que s'estudia arreu del món com a exemple de savoir-faire fílmic, publiquem un article sobre aquesta obra d'Orson Welles que teníem guardat a la recambra.

Durant un dels recurrents flashbacks de Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941), un nen vestit de fosc juga a la neu blanca com una taca de tinta es passeja per un llenç per estrenar. Thatcher, un magnat roi de Nova York, pretén endur-se el jove de la falda de la seva mare, però ell, insubmís, es defensa amb un trineu a mode d'escut. Sense efecte. La decisió està presa.

Charles Foster Kane és criat en l'abundància de recursos i poder, un món que l'embolicarà (i embalsamarà) amb un palau construït sobre un turó artificial (Xanadu) i una editorial de premsa, un imperi dins l'imperi que és Amèrica.

Les frases lapidàries són constants en un guió manufacturat fins l'últim detall: el sistema de múltiples narradors subjectius i la representació del pas del temps són prodigiosos pel que fa al llenguatge cinematogràfic. L'Òscar a millor guió original va ser merescut, però certs interessos, sabent guiar l'opinió pública, van impedir que en guanyés algun més. Herman Mankiewicz, el guionista en essència juntament amb Orson Welles, va redactar-lo basant-se en la vida de William Randolph Hearst, un dels empresaris més poderosos i controvertits del país promotor de la premsa groga, fet que ofengué profundament al periodista pel frívol tractament que es feia de la seva vida.

Kane era mostrat com una caòtica combinació de caràcters contradictoris: ‹‹distante, remoto, inaccesible, la imagen romántica de un todo unificado, pero a la par posiblemente nada más que una serie de florituras estilísticas y vacuos gestos. El tema de la estructura física que sirve de reflejo de su principal morador es común en la literatura y el cine, además de la arquitectura››, com explica Robert L. Carringer al llibre Cómo se hizo Ciudadano Kane (1987), publicat després de llargues i feixugues feines d’investigació per biblioteques, arxius i estudis empolsegats, així com d’una exhaustiva entrevista amb Welles poc temps abans de la seva mort. 

Precisament, nombra l’arquitectura fent referència a l’estil sobrecarregat i incoherent de Xanadu, com a metàfora de la personalitat del protagonista, que observat minuciosament pot ser fragmentat en diferents moviments arquitectònics. Originalment inspirat en el Castell Hearst, conserva una silueta que suggereix el Mont Saint-Michel de Normandia, però inclou detalls d’allò més distants en temps i estil, des de rosasses gòtiques o el Campanile de Sant Marc de Venècia fins a la Giralda de Sevilla. Persistint a l’arquitectura andalusina, inclús apareix l’Alhambra de Granada durant la pel·lícula, que encapçalarà la secció tècnica de Ciudadano Kane a la segona part d’aquest article.

Xanadu (esquerra) i el Mont Saint-Michel (dreta).