La Taula Quadrada: Charlie Kane, el nen que volia jugar (i II)

El pressupost de Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941) va ser molt limitat i retallat. Com un país en estat de guerra, el director i productors van saber utilitzar els pocs recursos disponibles optimitzant al màxim els efectes especials i les innovacions tècniques. Aquesta mancança va intensificar l’ingeni del director artístic Perry Ferguson en la creació de decorats, però la mà del fotògraf Gregg Toland fou especialment imprescindible.

El cinema mut usava projectors d’arc voltaic (amb elèctrodes de grafit), que produïen una il·luminació suau amb una profunditat de camp més aviat descuidada. El soroll visual (entre d’altres inconvenients) d’aquest sistema va donar pas a l’ús de làmpades incandescents, les intensitats de llum de les quals eren molt menors. Per compensar aquesta pèrdua, les càmeres prenien una obertura màxima de diafragma, així la profunditat de camp va entrar en joc a la cinematografia.

Fins aleshores, els decorats d’estudi havien estat reduïts i de poca fondària (amb algunes excepcions èpiques com els films de D. W. Griffith); va ser quan Ferguson va permetre’s la llibertat de dissenyar-ne alguns dels més grans de tot Hollywood. Malauradament, reapareixia el fantasma del capital, i calia prendre mesures. La il·luminació era una solució solvent i original, d’aquí l’ambient clarobscur que impregna la pel·lícula. Deixar zones en la foscor creava un interessant joc de contrastos, a més de donar preponderància a detalls particulars en escena, com cares o escultures; sense parlar de l’estalvi econòmic que comportava. Si els murs i sostres apareixien negres, també seria més senzill d’ubicar les “girafes” de so sense que es veiessin en pantalla, així que els van folrar tots de mussolina, un teixit sedós que difumina la llum, utilitzat ja des de principis de segle.

Ciudadano Kane (esq.) rep influències de pelis com Nosferatu (dr.).

Tècniques similars d’il·luminació havien estat ja àmpliament reconegudes en temps de la UFA (principal productora alemanya anterior a la Segona Guerra Mundial), en pel·lícules com Das Kabinett des Dr. Caligari (El gabinete del doctor Caligari, 1920), Nosferatu (1922) o Metrópolis (1927), símbols del primer moviment cinematogràfic anomenat expressionisme alemany.

Ciudadano Kane no va inventar pas noves tècniques, sinó que les va unificar, demostrant que es podien fer servir durant el transcurs sencer del film i no només en escenes clau. No obstant, cal tenir en compte les diferents lents que disposava Toland, com una a mode d’ull de peix, l’ús de la qual no va estandarditzar-se fins als anys 60, o una altra que eliminava l’efecte d’aurora gravant a contrallum (que va permetre no contractar cap extra per l’escena de l’òpera). Tanmateix, els seus experiments incloïen jocs de primers i segons plans, angles picats i contrapicats, desenfocaments, grans angulars o llargs moviments de càmera, tot proporcionant un excels llenguatge visual. Aquesta pel·lícula va marcar sens dubte un abans i un després en l’ús de la tècnica cinematogràfica.

Lents revolucionàries, com un pioner ull de peix (esq.) o una supressora d'efecte aurora (dr.).

Els efectes especials també van guanyar naturalitat. Les transicions entre escenes mitjançant foses o cortines tenien tota una dedicació al darrere. Una càmera amb cinta verge enfocava cara a cara la finestreta d’un projector, que reproduïa la pel·lícula tal i com havia estat gravada. Augmentant des de zero o reduint la intensitat de llum s’aconseguien foses d’entrada o sortida, respectivament. Aquest sistema sincronitzat rebia el nom de copiadora òptica, i havia estat una de les eines principals de creació d’efectes especials analògics, amb la qual s’obtenien resultats normalment inimaginables.

Copiadora òptica.

La composició de plans és un dels majors mèrits d’aquesta pel·lícula, un conill que es treuen del barret amb cada superposició i combinació d’imatges. I ni tan sols avui en dia és senzill de distingir-les. Per exemple, cap al final de la pel·lícula, el protagonista entra per una porta llunyana al fons d’un passadís d’estil andalusí, amb uns arcs molt característics de l’Alhambra. Només aquella porta i l’ombra són filmats. La resta, o bé està dibuixat (com el reflex del terra) o bé són imatges d’arxiu. A continuació, Kane, abandonat entre el seu eco i les seves estàtues sense cap, sent la fúria i la necessitat d’acabar amb tot aquell castell de cartró pedra que l’ha protegit de la plenitud durant tota la seva vida. Al final, la mítica escena d’un trineu en flames ens fa pensar què n’hauria estat d’aquell nen vestit de fosc si en el precís moment s’hi hagués aferrat amb totes les forces de la seva vida.

Composició de plans amb l'Alhambra de protagonista (esq.) i famosa escena del trineu (dr.).

__________

Ciudadano Kane (Citizen Kane), 1941.
Dir: Orson Welles.
Guió: Herman Mankiewicz, Orson Welles.
Actors: Orson Welles, Joseph Cotten, Everett Sloane, George Coulouris, Dorothy Comingore, Ray Collins, Agnes Moorehead, Paul Stewart.

Biblioteca