Si ja és difícil d'imaginar les raons que hi ha darrere totes les mesures que pren el Govern d'Espanya, comprensibles només des de la mediocritat i la hipocresia, resulta dantesca la penalització que des del setembre passat s'aplica al consum en aquest Estat capitalista incapaç d'assolir uns nivells productius competitius. Acceptant que la força política del país està monopolitzada per corporacions amb grans interessos particulars, els lobbys que actualment controlen l'economia deriven el pes de la recessió a una classe social -la mitjana- que ja penja d'un fil a punt de caure en una vertiginosa pobresa. Són paraules dures però no inventades, el resultat és el que veiem cada dia quan trepitgem el carrer i negar-ho seria un acte indigne, comprensible només des de la mediocritat i la hipocresia, des dels interessos particulars que suposa un grapat de diners. Banc Santander, BBVA, La Caixa, Telefónica, Endesa, Iberdrola, Cepsa, Repsol, BP, El Corte Inglés, Acciona. Solament alguns dels membres que controlen els seus respectius sectors mitjançant oligopolis que, quan són penalitzats -si és que ho arriben a ser-, paguen multes per frau a preu de saldo, percentatges ínfims de les ingents quantitats estafades. Com si de carreres il·legals es tractés, paguen una multa per excés de velocitat més barata que el que costaria llogar un circuit. Segueixen conduint. I així els va de bé.
En general, estem sent testimonis del blindatge de les altes esferes i de l'esquarterament de la societat, producte de factors molt diversos entre els quals una manca d'empatia, ètica i sentit comú que haurien de fer caure la cara de vergonya a la gran majoria de polítics, banquers i apoderats en definitiva. L'ateisme s'ha convertit en una de les pitjors religions de la història: l'afany de poder. Les disbauxes pressupostàries arriben a nivells irrisoris quan s'imposa un augment de l'IVA cultural fins al 21%. Escapa de tota lògica el fet de restringir el consum en una societat fonamentada en el consum, especialment quan aquest ja s'està restringint per efectes naturals: atur, IPC, priorització i control de la despesa... Només es podria entendre que el ventall de possibilitats d'actuació fos molt estret. "Hem d'apretar-nos el cinturó", diuen alguns. Apreteu-vos el coll, doncs, ja que hi sou. El ventall és estret perquè hi ha qui vol que així sembli, i molts defensen els seus interessos movent fils entre els seus companys diputats, titelles de carn i os. El súmmum ve amb l'aparició dels primers resultats d'aquesta mesura: allà on constava un augment dels ingressos, ara hi apareixen xifres vermelles. S'ha aconseguit l'efecte contrari del que es pretenia, i això repercuteix en la tresoreria estatal, però sobretot -novament- en la credibilitat d'un govern que, a hores d'ara, amenaça amb repetir mandat d'aquí a 3 anys per una despreocupació i manca de serietat que fan que no sorgeixin alternatives viables a la vista de la majoria de la població, sedada.
Efectivament, l'augment de l'IVA cultural afecta moltes persones i entitats. En el cas del cinema, els grans èxits actuals com Lo imposible, Amanecer, Hotel Transilvania o El Hobbit mantenen viva una taquilla amb respiració assistida, malmesa recordem ja des de fa molts anys degut a la pirateria. No em posiciono a favor ni en contra d'aquesta, però un augment en els preus de les entrades incrementa decisivament el trànsit de torrents a través de la xarxa. Una de les altres repercussions és la rendibilitat d'algunes pelis menys famoses o "comercials", que sens dubte fan plantejar-se a moltes productores exhibir-les o no a les sales del país. Així és com es limita l'oferta i pluralitat cultural, i així és com es dinamita la indústria cinematogràfica d'Espanya.
"Què pot fer-hi el consumidor?", es preguntarà algú. "Consumir i callar", li respondran des de dalt. Menja i calla. Menja i calla, collons. Que mengis, he dit! Així ja es veu que no funciona. Hi ha molt a fer, però no com a consumidors sinó com a persones, ciutadans de ple dret com se suposa que som. Cal deixar de creure que uns cretins ens mastegaran el bistec i ens el donaran ben trituradet, cal deixar d'ennuegar-se amb tota aquesta merda maquillada que pretenen entaforar-nos. Les empreses culturals internacionals han signat una carta dirigida a Mariano Rajoy, amb data de 7 de desembre, en la qual transmeten algunes de les conseqüències que increments impositius similars han tingut arreu d'Europa. Portugal, Letònia i Holanda van patir ja els perjudicis que ara apareixen aquí. Podeu llegir la carta aquí.
En general, estem sent testimonis del blindatge de les altes esferes i de l'esquarterament de la societat, producte de factors molt diversos entre els quals una manca d'empatia, ètica i sentit comú que haurien de fer caure la cara de vergonya a la gran majoria de polítics, banquers i apoderats en definitiva. L'ateisme s'ha convertit en una de les pitjors religions de la història: l'afany de poder. Les disbauxes pressupostàries arriben a nivells irrisoris quan s'imposa un augment de l'IVA cultural fins al 21%. Escapa de tota lògica el fet de restringir el consum en una societat fonamentada en el consum, especialment quan aquest ja s'està restringint per efectes naturals: atur, IPC, priorització i control de la despesa... Només es podria entendre que el ventall de possibilitats d'actuació fos molt estret. "Hem d'apretar-nos el cinturó", diuen alguns. Apreteu-vos el coll, doncs, ja que hi sou. El ventall és estret perquè hi ha qui vol que així sembli, i molts defensen els seus interessos movent fils entre els seus companys diputats, titelles de carn i os. El súmmum ve amb l'aparició dels primers resultats d'aquesta mesura: allà on constava un augment dels ingressos, ara hi apareixen xifres vermelles. S'ha aconseguit l'efecte contrari del que es pretenia, i això repercuteix en la tresoreria estatal, però sobretot -novament- en la credibilitat d'un govern que, a hores d'ara, amenaça amb repetir mandat d'aquí a 3 anys per una despreocupació i manca de serietat que fan que no sorgeixin alternatives viables a la vista de la majoria de la població, sedada.
Efectivament, l'augment de l'IVA cultural afecta moltes persones i entitats. En el cas del cinema, els grans èxits actuals com Lo imposible, Amanecer, Hotel Transilvania o El Hobbit mantenen viva una taquilla amb respiració assistida, malmesa recordem ja des de fa molts anys degut a la pirateria. No em posiciono a favor ni en contra d'aquesta, però un augment en els preus de les entrades incrementa decisivament el trànsit de torrents a través de la xarxa. Una de les altres repercussions és la rendibilitat d'algunes pelis menys famoses o "comercials", que sens dubte fan plantejar-se a moltes productores exhibir-les o no a les sales del país. Així és com es limita l'oferta i pluralitat cultural, i així és com es dinamita la indústria cinematogràfica d'Espanya.
"Què pot fer-hi el consumidor?", es preguntarà algú. "Consumir i callar", li respondran des de dalt. Menja i calla. Menja i calla, collons. Que mengis, he dit! Així ja es veu que no funciona. Hi ha molt a fer, però no com a consumidors sinó com a persones, ciutadans de ple dret com se suposa que som. Cal deixar de creure que uns cretins ens mastegaran el bistec i ens el donaran ben trituradet, cal deixar d'ennuegar-se amb tota aquesta merda maquillada que pretenen entaforar-nos. Les empreses culturals internacionals han signat una carta dirigida a Mariano Rajoy, amb data de 7 de desembre, en la qual transmeten algunes de les conseqüències que increments impositius similars han tingut arreu d'Europa. Portugal, Letònia i Holanda van patir ja els perjudicis que ara apareixen aquí. Podeu llegir la carta aquí.
Com sempre, Espanya imita els seus veïns per bé o malament que els surti la jugada. Es creu que ofegant la indústria és com se surt d'una recessió, es creu que saturar el panorama de lleis soluciona les coses, quan no fa més que crear nous problemes que, per la seva banda, es tracten de solucionar amb noves lleis i més impostos. La metodologia d'apagar el foc amb gasolina és un dels grans prodigis de l'Estat de dret, comparable amb tants altres avenços com la màquina de vapor, l'electricitat o la bomba atòmica. I alguns volen fer-nos creure que segueixen buscant el mòbil perpetu.
