diumenge, 23 de desembre del 2012

Un toc d'atenció pel cinema

Si ja és difícil d'imaginar les raons que hi ha darrere totes les mesures que pren el Govern d'Espanya, comprensibles només des de la mediocritat i la hipocresia, resulta dantesca la penalització que des del setembre passat s'aplica al consum en aquest Estat capitalista incapaç d'assolir uns nivells productius competitius. Acceptant que la força política del país està monopolitzada per corporacions amb grans interessos particulars, els lobbys que actualment controlen l'economia deriven el pes de la recessió a una classe social -la mitjana- que ja penja d'un fil a punt de caure en una vertiginosa pobresa. Són paraules dures però no inventades, el resultat és el que veiem cada dia quan trepitgem el carrer i negar-ho seria un acte indigne, comprensible només des de la mediocritat i la hipocresia, des dels interessos particulars que suposa un grapat de diners. Banc Santander, BBVA, La Caixa, Telefónica, Endesa, Iberdrola, Cepsa, Repsol, BP, El Corte Inglés, Acciona. Solament alguns dels membres que controlen els seus respectius sectors mitjançant oligopolis que, quan són penalitzats -si és que ho arriben a ser-, paguen multes per frau a preu de saldo, percentatges ínfims de les ingents quantitats estafades. Com si de carreres il·legals es tractés, paguen una multa per excés de velocitat més barata que el que costaria llogar un circuit. Segueixen conduint. I així els va de bé.

En general, estem sent testimonis del blindatge de les altes esferes i de l'esquarterament de la societat, producte de factors molt diversos entre els quals una manca d'empatia, ètica i sentit comú que haurien de fer caure la cara de vergonya a la gran majoria de polítics, banquers i apoderats en definitiva. L'ateisme s'ha convertit en una de les pitjors religions de la història: l'afany de poder. Les disbauxes pressupostàries arriben a nivells irrisoris quan s'imposa un augment de l'IVA cultural fins al 21%. Escapa de tota lògica el fet de restringir el consum en una societat fonamentada en el consum, especialment quan aquest ja s'està restringint per efectes naturals: atur, IPC, priorització i control de la despesa... Només es podria entendre que el ventall de possibilitats d'actuació fos molt estret. "Hem d'apretar-nos el cinturó", diuen alguns. Apreteu-vos el coll, doncs, ja que hi sou. El ventall és estret perquè hi ha qui vol que així sembli, i molts defensen els seus interessos movent fils entre els seus companys diputats, titelles de carn i os. El súmmum ve amb l'aparició dels primers resultats d'aquesta mesura: allà on constava un augment dels ingressos, ara hi apareixen xifres vermelles. S'ha aconseguit l'efecte contrari del que es pretenia, i això repercuteix en la tresoreria estatal, però sobretot -novament- en la credibilitat d'un govern que, a hores d'ara, amenaça amb repetir mandat d'aquí a 3 anys per una despreocupació i manca de serietat que fan que no sorgeixin alternatives viables a la vista de la majoria de la població, sedada.

Efectivament, l'augment de l'IVA cultural afecta moltes persones i entitats. En el cas del cinema, els grans èxits actuals com Lo imposible, Amanecer, Hotel Transilvania o El Hobbit mantenen viva una taquilla amb respiració assistida, malmesa recordem ja des de fa molts anys degut a la pirateria. No em posiciono a favor ni en contra d'aquesta, però un augment en els preus de les entrades incrementa decisivament el trànsit de torrents a través de la xarxa. Una de les altres repercussions és la rendibilitat d'algunes pelis menys famoses o "comercials", que sens dubte fan plantejar-se a moltes productores exhibir-les o no a les sales del país. Així és com es limita l'oferta i pluralitat cultural, i així és com es dinamita la indústria cinematogràfica d'Espanya.

"Què pot fer-hi el consumidor?", es preguntarà algú. "Consumir i callar", li respondran des de dalt. Menja i calla. Menja i calla, collons. Que mengis, he dit! Així ja es veu que no funciona. Hi ha molt a fer, però no com a consumidors sinó com a persones, ciutadans de ple dret com se suposa que som. Cal deixar de creure que uns cretins ens mastegaran el bistec i ens el donaran ben trituradet, cal deixar d'ennuegar-se amb tota aquesta merda maquillada que pretenen entaforar-nos. Les empreses culturals internacionals han signat una carta dirigida a Mariano Rajoy, amb data de 7 de desembre, en la qual transmeten algunes de les conseqüències que increments impositius similars han tingut arreu d'Europa. Portugal, Letònia i Holanda van patir ja els perjudicis que ara apareixen aquí. Podeu llegir la carta aquí.

Com sempre, Espanya imita els seus veïns per bé o malament que els surti la jugada. Es creu que ofegant la indústria és com se surt d'una recessió, es creu que saturar el panorama de lleis soluciona les coses, quan no fa més que crear nous problemes que, per la seva banda, es tracten de solucionar amb noves lleis i més impostos. La metodologia d'apagar el foc amb gasolina és un dels grans prodigis de l'Estat de dret, comparable amb tants altres avenços com la màquina de vapor, l'electricitat o la bomba atòmica. I alguns volen fer-nos creure que segueixen buscant el mòbil perpetu.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Entendre la crisi al CCCB

El llegat de documentals que està deixant la crisi segueix ampliant-se, sent Inside Job (2010) el buc insígnia d'una flota carregada de suposicions populistes i reivindicacions legítimes a parts iguals. Tots aquests testimonis tindran cabuda al cicle Entendre la crisi que es celebra al CCCB entre aquest dissabte 21 i el 4 de gener. Totes les sessions són gratuïtes, per tant caldrà avançar-s'hi per trobar lloc abans de les 18h, que és quan comencen totes les projeccions.

 
La incertesa actual és el principal protagonista dels documentals, que tracten, a grosso modo, les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials d'aquesta situació i les alternatives i solucions que s'estan proposant. The Money Fix (La solución al dinero, 2009) analitza l'ús del diner i les seves influències des d'un punt de vista històric; Catastroika (2012) tracta l'actualitat grega i Payback (2011) el deute públic general, mentre que Overdose (Sobredosis, 2010) qüestiona el sistema de rescats bancaris. D'altra banda, Together (2012) mostra com s'adapten els moviments cooperativistes per fer front a la crisi i The Viking Way (2012) és un reportatge sobre les inèdites mesures preses pels ciutadans d'Islàndia i la seva particular perspectiva de les reformes imposades per BCE i FMI. Consulteu el programa aquí.

Certament, el context és complex, però probablement no tant com ens volen fer veure. Entendre la crisi és entendre els pilars fonamentals de la nostra societat, aquells que es pretenen amagar quan no maquillar. L'antídot contra el dogmatisme i la resignació no és un altre que la informació, i aquests documentals poden obrir-nos de mires per abandonar la confusió que es respira a l'ambient.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Les aparicions de Hitchcock a les seves pel·lícules

La Strada, Death Proof, La huella: pelis gratis per Barcelona

Volem fer-nos ressò de les projeccions gratuïtes que podreu trobar a Barcelona aquestes properes dues setmanes. Bones pelis gratis a prop de casa.

A l'Antic, un teatre-bar agradable amb terrasseta i bon ambient prop del Palau de la Música, es projecten dues pel·lícules ben diferents però amb un punt en comú: el circ. La primera, La Strada (1954) de Federico Fellini, presenta, amb tota la naturalitat, un artista ambulant (Anthony Quinn) que es fa càrrec d'una encantadora noia desemparada (Giulietta Masina) amb qui recórre els carrers exhibint-se davant un públic que la bona fe i fortuna han portat. Una magnífica mostra de la vida genuïna als carrers de la vella Itàlia. La segona, Man on Wire (2008), és un glorificat documental sobre Philippe Petit, un funambulista conegut pel passeig sobre la corda fluixa que va fer entre les Torres Bessones de NY l'any 74. Ensenya la llarga trajectòria i les sensacions que duen un home a realitzar aquesta fita sobrehumana. Es projecten, respectivament, aquests dijous i divendres a les 7 de la tarda.

Les biblioteques aporten tres grans pel·lícules. Al Centre Cívic del Fort Pienc podreu veure aquest dijous (19:30) Persépolis (2007), una magnífica crònica de la revolució islàmica de l'Iran, vista des dels ulls d'una nena que ha hagut de créixer tant de pressa com tants canvis radicals s'han aplicat, per acabar vivint a Europa, un continent desconegut per ella. Dijous vinent (20), també a les 19:30, Death Proof (2007) escalfarà uns motors que ja rugeixen per la propera estrena de Tarantino, Django Unchained, en una peli molt "sèrie B" on un psicòpata es passeja amb el seu buga per Texas buscant víctimes, sense esperar que un grup de ties dures pugui posar-li les coses... un pèl difícils. Dilluns 17 (18:00), es projecta a Can Rosés (Les Corts) La huella (1972), el que per mi seria el duel cinematogràfic definitiu entre un Laurence Olivier i un Michael Caine inaudits en una pura obra de teatre en 35mm. Un joc mental que no us podeu perdre si és que encara no l'heu vist.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Waking Life

Waking Life, de Richard Linklater, és una pel·lícula que va d'un noi que somia i que en somnis es va trobant a personatges que tenen converses filosòfiques (sona molt avorrit però és tot el contrari) sobre la vida, la humanitat, la consciència i l'univers en què vivim. En la majoria de converses ell només és observador, però en algunes hi participa. El cas és que les coses que diuen i que argumenten els diferents personatges són interessantíssimes i també ho són els diferents punts de vista que, en el fons, planteja la ment del mateix somniador.
La peli està tota rodada amb actors però posteriorment dibuixada fotograma a fotograma, de manera que es pot considerar que és d'animació; com A Scanner Darkly però més artístic (i també mareja molt més, s'ha de dir).

diumenge, 2 de desembre del 2012

Premis del Cinema Europeu

L'illa de Malta ha vibrat aquesta nit acollint la celebració de la 25a edició dels Premis de Cinema Europeu, amb una bona varietat de pel·lícules a la palestra.

La favorita, sens dubte, Amour: l'última de Michael Haneke que encara no té data d'estrena a Espanya. Esperava a la rereguarda Shame, de Steve McQueen. Ambdós directors, nominats també. Altres candidates eren: Barbara, César debe morir (recentment estrenada) i The Hunt, una freda i crua història de maltractaments amb una angoixant interpretació principal de Mads Mikkelsen. Les nominacions a d'altres categories incloïen l'amable Intocable, El topo o Un dios salvaje de Polanski, entre d'altres.


El duel que s'intuïa ha quedat en pólvora mullada, ja que Amour s'ha endut els principals premis (Pel·lícula, Director, Actor i Actiu), deixant Shame amb uns modestos guardons a Fotografia i Muntatge. Si bé és cert que la primera està pendent de veure, també és veritat que Shame fa temps que ha deixat d'emetre's als cinemes i ja va recollir l'any passat una bona ratxa de premis arreu del món. Vull destacar, a banda dels grans, el premi a millor banda sonora, que ha estat per al donostiarra Alberto Iglesias per El topo, veterà col·laborador d'Almodóvar; i el premi a millor peli d'animació, que malgrat no se l'ha endut l'ambiciosa Arrugas, ha estat per a Alois Nebel, una breu biografia d'un funcionari de trens txec durant la Guerra Freda.

En definitiva, un festival que, tot i no ser dels més mediàtics, és útil per prendre nota de tot allò que se'ns acosta, com Hasta la vista (ja al cinema), peli belga guanyadora del Premi del Públic, sobre tres guiris discapacitats que vénen a Espanya a canviar vi per virginitat. Tan truculenta com suculenta, em fa pensar en Ex Drummer pel context o The Hangover per l'estil.
Fotograma d'Alois Nebel, òpera prima del txec Tomáš Lunák.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Cartellera desembre

Bones propostes per escalfar la butaca durant aquest desembre.

Encara en cartellera trobareu les espanyoles Blancanieves i Lo imposible, Cosmopolis, Frankenweenie, acció i adrenalina amb Looper, Argo o Skyfall, la paranoica guanyadora de Sitges Holy Motors, una analogia teatral de l'Imperi Romà César debe morir, i les ambientades al món de l'educació Detachment (El profesor) amb Adrien Brody o En la casa, una de les pelis més aclamades a hores d'ara. Des d'ahir mateix, també podeu veure La vida de Pi o El capital, una bona mostra de com es viu la crisi des de les altes esferes.

Què ens espera aquest mes? Aquest divendres, la més destacada és End of Watch (Sin tregua), a la qual Jake Gyllenhaal i Michael Peña juguen a polis i narcos amb els càrtels mexicans. El 14 de desembre s'estrenen De óxido y hueso, una tendra pel·lícula de Jacques Audiard on repeteix l'equip de rodatge que tants èxits va endur-se el 2009 amb Un profeta; El bosc, producció catalana estrenada a Sitges; i l'esperadíssima primera part d'El hobbit, que probablement ja estarà provocant cues als cinemes en aquest precís moment. El dia de Nadal arriben amb grans expectatives dues pelis que rebentaran taquilles: la versió cinematogràfica de Los miserables, dirigida per Tom Hooper després de l'exitosa The King's Speech (El discurso del Rey, 2010); i una simpàtica ¡Rompe Ralph!, en la qual un inadaptat protagonista de 8 bits farà teràpia de grup amb Pacman, Zangief i Sonic entre d'altres per adequar-se als videojocs hiperrealistes actuals.

No falten tràilers del Hobbit (inclús té videoblog), així que aquí us deixarem un tast de la gran superproducció nadalenca d'un 2012 ben carregat: Els Miserables.