Movie Narrative Charts

xkcd 657: Movie Narrative Charts

En busca de l'Òscar, el vuitè nan

L’Acadèmia del Cinema Espanyol ha confirmat un rumor candent: Blancanieves de Pablo Berger ha estat escollida per representar Espanya a la preselecció de pel·lícules candidates a l’Òscar a millor film estranger del 2013, a la qual optaven, a banda d’aquesta, Grupo 7 amb Mario Casas i El artista y la modelo de Trueba, també en blanc i negre i amb certs aires afrancesats. Ja sigui per una original adaptació del conte infantil (amb 7 toreros en el rol dels 7 nans) o per la singularitat d’una pel·lícula muda, aquesta producció amb Maribel Verdú com a protagonista té el valor i/o el renom per fer-se un lloc entre les nominades als premis Òscar, que s’anunciaran el proper 10 de gener.

Se les haurà de veure amb premis en potència com Intouchables (Intocable, 2011), ovacionada a tot França i més enllà de les seves fronteres, A Royal Affair (per Dinamarca), Barbara (per Alemanya) o Beyond the Hills (per Romania), l’última de Cristian Mungiu, qui ja va captivar Europa amb 4 luni, 3 saptamini si 2 zile (4 meses, 3 semanas y 2 días, 2007). Sense deixar de banda Amour, una de les grans favorites a més de ser l’últim film de Michael Haneke, tot i que podria patir algun contratemps degut a la nacionalitat (com ja va passar amb Caché el 2006): entra representant Àustria però ha estat filmada a França.

Es trobarà a faltar Iran dins la cerimònia, guardonat l’any passat amb la millor pel·lícula estrangera (Nader y Simin, una separación), que aquest cop no participarà per motius polítics degut a la polèmica esquitxada arran del vídeo Innocence of Muslims.

El regust encara present de The Artist pot jugar en contra de la pel·lícula espanyola, que comparteix la “innovació” de rodar sense so i en blanc i negre. Ara bé, la gran triomfadora dels Òscar l’any passat assegurarà la presència de Blancanieves a la gran majoria de sales del país, que avui precisament s’estrena. Malgrat que les tècniques cinematogràfiques hagin canviat radicalment amb els anys i sigui impossible mantenir-se fidel a un estil centenari, aquesta pel·lícula és un vot de confiança als orígens del setè art i un cop d’ull a un passat que ja s’ha convertit en història: el cinema mut.

 

233 ºC o la combustió del paper

Pels amants tant del cinema com de la literatura, aquesta és la vostra pel·lícula. En un futur analfabèstia, els bombers no apaguen focs, incendien llibres. Per tal de salvar la memòria cultural, els “rebels” es fan anomenar amb el nom d’un llibre. Com et faries dir tu, si es donés el cas?

Dins el cicle Tota la memòria del món: Biblioteques i cinema, la Filmoteca projecta demà dimecres 26 a les 19:00 Fahrenheit 451 (1966), una incursió de la Nouvelle Vague i François Truffaut al gènere de la ciència-ficció.

Der Himmel über Berlin (El cielo sobre Berlín, 1987) i Der Name der Rose (El nombre de la rosa, 1986) complementen el cicle, que podeu consultar al web de la Filmoteca de Catalunya.

Into the Wild, hacia un buen reportaje

Una puesta en escena apabullante repleta de espacios abiertos y magníficos exteriores seduce a primera vista. Sentimos frío al ver nieve en pantalla, y nos achicharramos al sentir el calor del desierto mexicano, compartiendo paso a paso el viaje y las motivaciones de Christopher McCandless al ritmo de una banda sonora muy adecuada para el ambiente americano que nos rodea.

El montaje fragmentado refuerza la estructura narrativa y mantiene un orden desglosado y bien reinterpretado: el protagonista renace desde el nivel de cordón umbilical con el nombre de Alexander Supertramp, como si toda su vida anterior jamás hubiese existido (o eso cree), y las ansias adolescentes (aparentemente, nunca vividas con tanta pureza y profundidad) lo llevan a volar sin rumbo con un rumbo fijo: Alaska. Durante su trayecto, encuentra una inmensa variedad de personajes (desde hippies a policías) que le harán reflexionar sobre la vida aunque discrepen de Tolstoi y London, la única herencia (supuesta) de su vida anterior.

Emile Hirsch actúa con soltura, se le ve cómodo en un personaje joven, entusiasmado y atónito ante el mundo que lo rodea, dejando suaves pinceladas en el aire de un carácter antisocial, novato y petulante que puede dar lugar a críticas exageradas. No es precisamente el personaje lo que debe focalizar nuestra atención (quien se obceque en identificarse con él no disfrutará de la película), sino el planteamiento que nos propone Sean Penn sobre la maduración del hombre y sus conflictos para controlar sus corazonadas.

El “niño tabula rasa” tarda en crecer (comento en spoiler), y Vaughn en el papel de Mr. Happy pero sobre todo Hal Holbrook como Ron influirán profundamente en la vida del protagonista. Holbrook en concreto ofrece un dramatismo total, una gestualidad que ni tras las cámaras podría parecer más natural, da en el clavo haciendo el rol de mustio anciano y fortalece el final del filme.

[SPOILER]

En mi opinión, el capítulo de la adolescencia se alarga hasta los últimos segundos de vida de Chris McCandless, puesto que es entonces cuando descubre ¡POR FIN! el sentido de la felicidad. Es patético aspirar con tantas fuerzas a un objetivo en la vida y no alcanzarlo hasta el fin de ésta, arrepintiéndose de ella en su totalidad. Tal vez McCandless debería haber leído algo de Machado antes de partir, ya que a veces no es tan importante la meta como el camino que nos lleva a ella. No debería haber visto nunca la luz del sol.

__________

Into the Wild (Hacia rutas salvajes), 2007.
Dir: Sean Penn.
Guión: Sean Penn (Novela original: Jon Krakauer).
Reparto: Emile Hirsch, Marcia Gay Harden, William Hurt, Jena Malone, Brian Dierker, Vince Vaughn, Kristen Stewart, Catherine Keener, Hal Holbrook, Thure Lindhardt, Signe Egholm Olsen, Zach Galifianakis.
Comprar

Puntuación: 7/10.

64a Edició dels Premis Emmy

Nit moguda a L.A. durant la 64a edició dels premis Emmy. Les sorpreses no han faltat a la cita, i el nostre voltímetre en sèrie ha marcat pics d’altes tensions en certs instants de la cerimònia.

El primer moment de la nit va arribar amb el desbancament de Mad Men, que després de 4 anys seguits enduent-se l’Emmy a millor sèrie dramàtica, cedeix el tron a Homeland, que ens posa en safata una explosiva barreja entre terrorisme i espionatge. També ha guanyat els premis a millor guió, actor i actriu principals de drama. La resta de guardons d’aquest apartat han anat a parar a Tim Van Patten, per millor direcció a Boardwalk Empire, a Maggie Smith com a millor actriu de repartiment a Downton Abbey i a un (contra tot pronòstic) Aaron Paul per actor de repartiment a Breaking Bad.

  

Pel que fa a la comèdia, Modern Family ha estat la gran triomfadora d’aquesta nit, enduent-se l’Emmy a millor sèrie, millors actor i actriu de repartiment i millor direcció. El millor actor ha estat Jon Cryer per Two and a Half Men (Dos hombres y medio) i la millor actriu, Julia Louis-Dreyfus per Veep, mentre que el millor guió se l’emporta Louie, que gira al voltant del prestigiós comediant Louis C. K.

En el camp de les minisèries, la millor Game Change ha donat un respir a l’HBO, a més a més, d’endur-se la millor direcció, guió i actriu (Julianne Moore), i Kevin Costner ha guanyat l’Emmy a millor actor per la sèrie Hatfields & McCoys que es transmet pel canal Història.

Atents aquells aficionats a les sèries, aquells que n’acabeu una i n’heu de començar una altra i aquells que en veieu 5 a la vegada: els Emmys pronostiquen qualitat, i és una garantia que no es pot deixar marxar amb facilitat.

60è Festival de Sant Sebastià

Avui s’obre el teló del 60è Festival de Sant Sebastià. Durant els propers vuit dies, fins a 232 pel·lícules marcaran el ritme de l’actualitat més immediata del setè art. 

Enguany, les aportacions nacionals més destacades venen de les mans de Fernando Trueba amb El artista y la modelo i de Pablo Berger amb Blancanieves, un nou homenatge al cinema mut que s’uneix a la sobredosi actual de films basats en el famós conte dels germans Grimm, ambientat però a l’Espanya més folklòrica dels anys 20; per la banda estrangera es projectarà Le capital, última pel·lícula de Constantin Costa-Gavras, veterà amb aportacions ineludibles com Z. (1969) o Amen. (Amén., 2002). 

Fora de concurs trobem The impossible (Lo imposible), de Juan Antonio Bayona, que després de l’èxit d’El orfanato (2007) reviu els desastres del tsunami del 2004, amb les actuacions de Naomi Watts i Ewan McGregor; Argo, la nova de Ben Affleck, que es reafirma com a director, i Quartet (El cuarteto), el debut a la cadireta de Dustin Hoffman, que tancarà el festival. 

A més de Hoffman i McGregor, el Festival premiarà també honoríficament a Tommy Lee Jones, marit esperançat a la nova Hope Springs (Si de verdad quieres...), i a Oliver Stone i John Travolta, que estrenen com a realitzador i actor respectivament el seu nou film Savages (Salvajes).

Ciudad de vida y muerte

Si algo ha explotado tanto Hollywood como el cine Europeo es el holocausto nazi durante la Segunda Guerra Mundial. Grandes películas como La lista de Schindler, El grandictador, El pianista, El hundimiento, La vida es bella, etc. han dado a conocer a occidente las atrocidades que los alemanes llevaron a cabo bajo el liderazgo de Hitler.

Sin embargo, constantemente olvidamos que los alemanes no estaban solos. Al otro extremo del globo, Japón formaba también parte de las Potencias del Eje y libraba su propia guerra en oriente. Probablemente debido a la lejanía o quizás por la barrera que muchas veces forman las diferencias culturales, desconocemos muchos aspectos de aquella guerra paralela a la nuestra.

Ciudad de vida y muerte nos cuenta las barbaries que las fuerzas japonesas cometieron contra civiles y prisioneros en la Masacre de Nankín, China. Se trata de una película de una plasticidad desbordante y con algunas escenas que, desde mi punto de vista, son de las más conmovedoras del mundo del cine. Puede resultar lenta para aquellos que no estén acostumbrados a las películas bélicas o demasiado gráfica para los más sensibles. Pero estoy segura de que cualquiera encontrará algo, ya sea en la fotografía, en las escenas de acción o en la historia, que le hará disfrutar de esta película.

A Roma con amor, estrena divendres 21

Woody Allen finalitza el seu periple per Europa estrenant la seva pel·lícula italiana: tons càlids, estovalles blanques i vermelles, vespes i Penélope Cruz, que no és italiana però té pits. La resta de l'elenc està format per actors ja mundialment coneguts com Alec Baldwin, Roberto Benigni o Judy Davis, així com per nous talents que comencen a forjar-se una posició com Ellen Page, la prenyada excèntrica de Juno (2007) o l'arquitecta a Origen (2010); o Jesse Eisenberg, que va passar de carregar-se zombies braç a braç de Woody Harrelson a Zombieland (2009) a convertir-se en l'alter ego de Mark Zuckerberg a La red social (2010). Allen reapareix en pantalla després de 6 anys de silenci des de Scoop (2006), però no sabem si per plaer o per clàusules del contracte, ja que les distribuidores romanes van subvencionar el 100% de la pel·lícula. Caldrà veure si qualla aquesta pel·lícula d'episodis, i si aquests tenen congruència o és cadascun una postal diferent.

50 anys de James Bond

La Fnac Triangle commemora aquesta tarda els 50 anys de la creació del personatge de James Bond amb una projecció i una conferència. El periodista Víctor Riverola repassarà la història del popular agent anglès amb llicència per matar analitzant els millors moments de les seves pel·lícules.

17:00h Projecció sorpresa d’un títol 007

19:30h Xerrada “La volta al món amb James Bond” amb el periodista Victor Riverola

20:30h Presentació oficial Pack Bluray a càrrec de Rubens Produccions i HispanoFox

De les més grans de Hollywood

El director Lars Von Trier va decidir que l'actor Willem Dafoe hauria de tenir un doble de cos per l'escena d'Antichrist (Anticristo) on surt el seu penis perquè segons ell el membre de Willem és tan gran que tothom s'hauria quedat descol·locat al veure'l.

Willem Dafoe

Robert Evans i la Paramount

A principis dels 60, la productora Paramount, que havia forjat temps enrere bones relacions amb Alfred Hitchcock i Billy Wilder i realitzat films com Los viajes de Sullivan (1941) o Vacaciones en Roma (1953), caigué en un pou econòmic després de lamentables inversions i va perdre diligència arran de la mort del seu associat més veterà, C. B. DeMille (Los Diez Mandamientos, 1956).
   

Gulf+Western, un conglomerat industrial dirigit pel novell (cinematogràficament parlant) Charles Bludhorn, va comprar-la i la va salvar de la ruïna. Les seves maneres, com explica Infamous Players. Una historia de películas, mafia (y sexo) (2012), eren les del clàssic tauró més cridaner que autoritari, però tenia una forta mà dreta: Robert Evans (foto1), o El chico que conquistó Hollywood (2002). La seva làbia i determinació, uns bons contactes i, per què no, la seva cara bonica van ser factors decisius per remuntar la productora des de la novena posició del rànquing de Hollywood fins al mateix podi de la fama i el prestigi.
  

‹‹Calvo, bajo, con aspecto de hombre bala, Yablans sabía manipular a los exhibidores y abrirles el apetito [...], había cultivado su fama de directivo fiero. Criado en la pobreza, en Brooklyn, había empezado a trabajar a los doce años, desplumando pollos en un mercado de carne. A sus rivales en el negocio de la distribución les gustaba contar la historia de cómo en una ocasión Yablans había llamado a un exhibidor de Washington DC que acababa de salir de cuidados intensivos, después de sufrir un infarto, y había empezado a soltarle improperios por vender entradas para una película de la Paramount con un descuento de dos dólares.
  

A Jaffe, refinado e introvertido, no le gustaba el estilo de Yablans. [...] Entendía su ambición y desconfiaba de sus motivos, pero nunca lo consideró una amenaza para su propio puesto de trabajo. Yablans carecía del refinamiento necesario para presidir una sociedad anónima. O eso creía él. [...] Para Yablans, Evans era un pijo y un esnob de gustos demasiado elitistas para un negocio que vivía de la cultura popular.
  

A ojos de Bludhorn, el equipo que formaban Evans, Bart, Yablans y Jaffe, si bien era una extraña mezcla de personalidades, tenía el potencial necesario para sacar de su depresión a la Paramount.››
  

Peter Bart, un dels directius, va deixar testimoni dels afers interns de la Paramount entre els anys 1967 i 1975, en què es van produir films com La extraña pareja, La semilla del diablo (1968), Valor de ley, La leyenda de la ciudad sin nombre (1969), Love Story (1970, foto2), El Padrino I (1972) i II (1974) o Chinatown (1974). El llibre explica sense pèls a la llengua i amb un toc d’humor tot allò que no interessava que sortís a la llum i que es tractava de maquillar com fos, així com el funcionament d’un estudi hollywoodià industrialitzat, convertit de la manera més explícita en una màquina de fer diners, l’únic mètode possible per ser un peix gros a la Meca del cinema.

A continuació, quatre diferents anècdotes extretes del llibre de Peter Bart reflecteixen la vida al cinema entre bastidors:
 

‹‹[Otto] Preminger organizó una lujosa cena en su casa de Bel Air, en la que se sirvieron libras del mejor caviar envuelto en piel de patata y adornado con crema agria y cebolla. Yo, que nunca había saboreado un caviar tan bueno, disfruté de la velada hasta que el director me abordó repentinamente: “¿A que le han conmovido esos personajes tan magníficos?”, me preguntó, adoptando el aire de un oficial alemán que se dirige a un subordinado.

Yo, que no sabía qué contestar, dejé caer la piel de patata en su zapato. Aterrizó con un plaf. Preminger giró sobre sus talones y se alejó muy ofendido.››
  

‹‹Desde el principio, Clint Eastwood (foto3) pareció sentirse incómodo en un plató de rodaje, y desde luego no mostraba las dotes naturales de un actor. Alto, de rasgos bien cincelados, aun así su mirada parecía distante y desinteresada. Tenía los dientes amarillos y se movía con torpeza. Parecía lo que era: un joven poco desenvuelto que expendía gasolina durante el día y acudía a clases de interpretación por las noches.››

‹‹Evans supo pulsar sus teclas. En lugar de presionarlo con La semilla del diablo, también le habló de El descenso de la muerte, una película que giraba en torno a una de las aficiones favoritas de Polanski, el esquí. Polanski era un apasionado del esquí, y esto también le daba la posibilidad de trabajar con Robert Redford (en ese momento ya habíamos contratado al joven Michael Ritchie para dirigir esta película, pero eso Polanski no lo sabía). Y entonces Evans blandió el gran argumento. “Vente a Hollywood, hombre”, bramó al teléfono. “¿Qué es lo peor que puede pasarte? Vas a follar como nunca en tu vida”.››
  

‹‹El abogado de Frank Sinatra, [...] se presentó en mi despacho para darme un recado. [...] “Frank tiene una regla en sus películas. El límite son dos tomas”, me advirtió abruptamente. “Y esa regla también vale para Mia [Farrow] (foto4). ¿Está claro?”.
  

[...] Polanski, mientras tanto, había batido su propio récord: una escena con Mia requirió veintiséis tomas.
  

[...]”Va a acabar la película”, contestó [Evans], con la voz ronca de fatiga. “Ha empezado diciéndome que se iba. Si terminaba la película, el Viejo Ojos Azules pedía el divorcio”.

“¿Y cómo la has convencido?”.
  

“Se ha puesto a llorar diciendo que quería estar con Frank. Yo sólo he podido echar mano de su instinto de actriz. Le he dicho que está haciendo un trabajo magnífico, que va a ganar el Oscar. Le he enseñado los copiones, y entonces ha cogido, se ha levantado y se ha vuelto al rodaje”.››

__________

El chico que conquistó Hollywood (The Kid Stays in the Picture), 2002
Dir: Brett Morgen, Nanette Burstein.
Guió: Brett Morgen (Novel·la original: Robert Evans)
Comprar

Documental que lloa la vida de Robert Evans, basat en la seva pròpia autobiografia. Mostra la història narrada per Peter Bart des d'un altre punt de vista, a més de mostrar les autèntiques tasques que duu a terme un productor executiu. Com el mateix autor denota: "There are three sides to every story: Your side, my side, and the truth. And no one is lying. Memories shared serve each differently."

Puntuació: 7/10.
__________

Infamous Players: una historia de películas, mafia (y sexo) (Infamous Players: A Tale of Movies, the Mob, (and Sex)), 2012.
Autor: Peter Bart.
ISBN: 9788415405115.
Comprar

Puntuació: 7.5/10.

"Mama, papa, caca", un nou blog ja parla.

Benviguts. Arrenca un nou blog de cinema, un nou planeta al qual volem convidar tothom, ja porti escafandra, bombona d'oxígen, mascareta o un somriure a la cara. Fet per i per a estudiants, pretenem ser un tobogan al món del cinema, tant per a aquell qui ja està al dia de l'actualitat cinèfila, com per al qui no vulgui perdre's una sola de les activitats i projeccions que es duen a terme cada setmana a Barcelona. Festivals, premis, estrenes, tràilers, efemèrides, tot hi té cabuda. I per descomptat la vostra opinió, així com nosaltres donarem la nostra, amb ressenyes, comentaris i recomanacions que trobem interessants. Convertim-nos en esponges i intercanviem idees, aprenguem els uns dels altres.

S'inaugura la sessió. Llums, càmera, acció!