Delicatessen, tasta l'essència de la vida

Després d'una Segona Guerra Mundial apocalíptica, pocs es preocuparien per alguna cosa més que sobreviure. L'apatia, l'afany de poder i sobretot aquella sensació familiar de devorar al veí (en el sentit més literal) per ascendir uns quants esglaons empolsegats són els ingredients principals de Delicatessen (1991), a la vitrina de molts entusiastes de pelis de l'estil de Brazil, Soylent Green, Fahrenheit 451, Doce Monos, etc., i des d'aquest moment pendent per a tota aquella persona que encara no l'hagi vist. Una peli tramada com poques en territori francès que s'atreveix a satiritzar la seva societat: des de la família proletària cenyida al seu destí fins al nacionalista veterà de guerra, en un món dividit entre la superfície i les clavegueres: dos bàndols (carnívors i vegetarians) separats per l'asfalt, que comercien més enllà de les fronteres ideològiques que els separen. Una història peculiar i molt polièdrica, que pot donar lloc a tantes converses com opinions diferents suscitar. Sorprèn el plantejament distòpic: no mira al futur com la gran majoria de pel·lícules i novel·les del gènere, sinó a un passat alterat a voluntat per uns guionistes (Jean-Pierre Jeunet, Marc Caro i Gilles Adrien; La ciudad de los niños perdidos, 1995) extraordinàriament inspirats i, ben probablement, morats i/o passats de voltes. Personalment, una reminiscència de El año pasado en Marienbad (1961) en clau d'humor negre, negríssim.

             Puntuació: 9.5/10.

Looper, recuerdos del futuro

Plato delicatessen para el amante de la ciencia ficción. Al menos para mí, que esperaba una de aquellas historias ambientadas en el futuro pero relatadas con una cercanía como la que te contagiaba aquel profesor de historia, logrando que la Antigua Roma pareciera 100% contemporánea.

Motos flotantes, coches eléctricos (¡y qué modernos!), anuncios en carteles animados... telequinesis. Irónicas referencias al fenómeno de la moda, que se agudiza con el tiempo y atañe al uso de superpoderes... para hacer levitar moneditas y fascinar a las hembras.

2074. Una sociedad corrupta que divaga sin rumbo (más o menos como siempre ha sido) en la que los cadáveres son inocultables (¿llevaremos todos chip?), por lo que se recurre a la máquina del tiempo para hacerlos desaparecer en el pasado.

2044. Dicho trabajo corresponde a los "loopers": viles y despreocupados verdugos que reciben sus presas encapuchadas, asesinadas en décimas de segundo una vez alcanzan el pasado. De pronto, varios de ellos comienzan a recibirse a ellos mismos: se "suicidan" y celebran su muerte entre cervezas, cerrando así lo que llaman su ciclo.

Nuestro verdugo (Gordon-Levitt) lo observa preocupado, con el lógico (pero huraño) miedo de encontrarse en su lugar. Nuestra presa (Bruce Willis) lucha por su vida y libertad en un futuro tiránico. Y ambos son la misma persona. Hasta aquí lo que nos sirven en bandeja de plata, el resto incumbe a nuestro paladar, mientras la película nos teletransporta en carroza (flotante) a lo largo del metraje. ¿Qué discusiones tendrías con tu "yo" del pasado/futuro? ¿Qué querrías saber de tu futura vida y en qué medida lo atribuirías al destino? ¿Qué destino? Pero despiertas, no tienes tiempo para pensar porque esto es una carrera a vida o muerte contra ti mismo, y te buscan vivo y/o muerto. Debes esconderte y encontrarte, huir y no escaparte. No sabes con quien quedarte. Visto desde fuera, el espectador empatiza tanto con verdugo como con víctima, que tampoco se decide por quién debe morir, si Willis o Levitt. Y así, dejándonos llevar, alcanzamos el cénit anhelado, rodeados de tiros y efectos especiales, en un final delirante.

Puntuación: 8/10.

La naturalidad con la que nos envuelve la película es tal que no necesitamos introducción, planteamientos ficticios ni demasiada imaginación o fantasía para acomodarnos de inmediato en el ambiente, por lo que uno se identifica rápidamente con los personajes y no le importa demasiado el porqué de todo. Así, el filme carece de la profundidad que algunos tarkovskianos buscarían, pero complace a todo aquel que disfrute con algo de acción rudimentaria (que no falte Bruce Willis) como aliño a una buena película de ciencia ficción, especialmente con una idea de fondo tan explotable. Mención especial para el niño-broncas.

Tots a Sitges, que el món s'acaba!

Una nova edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (concretament, la 45a) obre les portes avui 4 d’octubre amb l’òpera prima d’Oriol Paulo El cuerpo com a tret de sortida, on les interpretacions de José Coronado i Belén Rueda ambienten una tètrica investigació al voltant d’un cadàver desaparegut.

La gran varietat de material de gènere acull un cop més tots els fans del cinema de terror i ciència-ficció, que aquest any aporta sessions especials com la projecció (7 d’octubre) d’una versió renovada d’E.T. (1982) en commemoració del seu 30è aniversari i del centenari de la major Universal, o la preestrena de Frankenweenie en 3D (10 d’octubre), amb la qual Tim Burton torna a l’animació després de l’aclamada Corpse Bride (La novia cadáver, 2005).

Pel que fa al repertori habitual del festival, Rob Zombie presenta The Lords of Salem, que gira al voltant d’una llòbrega locutora de ràdio que pateix malsons i al·lucinacions al ritme del metal del músic i director de la pel·lícula. Antiviral, primer film de Brandon Cronenberg (o el fill de David) també hi participa després d’haver estat premiat al passat festival de Toronto, i no hi faltarà pas son pare que ens porta l’esperada Cosmopolis.

Menció important mereix el cinema asiàtic, que com sempre té també el seu racó en aquesta edició. Kim Ki-duk (Hierro 3, 2004) amb Pietà, un prolífic Takashi Miike (Audition, 1999) amb For Love’s Sake o l’excèntric Takeshi Kitano (Zatoichi, 2003) amb Outrage Beyond, sobre les eternes lluites entre la llei i els yakuza, són els màxims exponents d’un extens ventall de cinema que ja treu el cap per l’horitzó.

Fins al 14 d’octubre, diverses activitats amenitzaran les projeccions, com la ja mítica Zombie Walk del dia 12. La pel·lícula de cloenda serà, aquest any, Looper, en la qual tots els assassins són condemnats i enviats al passat per ser-hi eliminats, quan un dels encarregats l’any 2042, Joseph Gordon-Levitt (Origen, 2010), rep una estranya missió: carregar-se al seu jo (Bruce Willis) del 2072. Tot plegat, un certamen ben farcit, així que més val que us afanyeu si no voleu quedar-vos sense entrada!

A Scanner Darkly

A Scanner Darkly, de Richard Linklater, és una pel·lícula que va ser (inmerescudament) poc o gens projectada als cinemes.
Està basada en el llibre de Philip K. Dick (l'autor de "Do Androids Dream of Electric Sheep?", que va inspirar Ridley Scott a rodar Blade Runner).
Rodada amb actors de carn i ossos com Keanu Reeves, Winona Ryder i Robert Downey Jr., va ser posteriorment dibuixada fotograma a fotograma donant un resultat que personalment trobo guapíssim perquè sembla una peli d'animació però preserva tota l'expressió dels actors (excepte la del Keanu, evidentment).

Vale, fins aquí sembla que us vulgui vendre la peli simplement pel fet de no ser comercial, de tenir relació amb Blade Runner, i d'estar rodada i editada de manera peculiar; però evidentment no és així.

La pel·lícula ens transporta als California en un futur no molt llunyà on la substància D està en procés de destruïr la societat tal com es coneixia. Es tracta d'una droga altament addictiva i distribuïda massivament per no-se-sap-ben-bé-qui. L'Estat, com a resposta a la invasió de la substància, desplega una gran xarxa d'inverstigadors ocults. I aquí és on entra Bob Arctor (Keanu Reeves), un poli com qualsevol altre que el destinen a infiltrar-se en la cadena de distribuïció, directament a través dels seus amics. Bob, que no se sent del tot encaixat amb el món, haurà de facilitar informació a la policia mentre conviu amb els seus amics yonkis, amb la substància D, amb infinitat de càmeres ocultes, amb els seus companys de feina camuflats i amb Donna (Winona Ryder), la seva proveïdora.
Les coses no acaben mai d'encaixar, ja ho diu el subtítol de la peli: Everything is not going to be OK. Entre això i les peripècies dels amics yonkis d'en Bob (tots molt ben caracteritzats i actuats), els 100 minuts que dura la peli ens passen molt més ràpid que al pobre Charles quan un monstre de 1000 ulls li llegeix una llista dels milions de pecats de tota la seva vida.


I per als interessats també per la música, no puc tancar la publicació sense destacar que la banda sonora inclou clips de cinc cançons de Radiohead: Knives Out, Skttrbrain (Four Tet RMX), Pyramid Song, Pulk/Pull Revolving Doors i Reckoner. I a més a més, als crèdits finals sona Black Swan, de Thom Yorke en solitari. Es veu que inicialment s'havia pensat fer la banda sonora sencera amb Radiohead.