dissabte, 13 d’octubre del 2012

El bueno, el bonito y el barato

El preu de les entrades és el major argument per tirar-nos enrere a l'hora d'anar a veure una peli al cine. Pagar 8 € per 2 hores (si no menys) d'entreteniment cotitza massa alt per a moltes butxaques. Però com a arqueòlegs d'ofertes, a La taula quadrada hem trobat la manera d'anar-hi dues vegades per 6.20 €.

M'explico amb claredat: el nostre estimable i putrefacte Ministeri de Cultura organitza juntament amb les distribuidores estatals una promoció que, ben aprofitada, proporciona uns preus decents per tornar al cinema. La fieshhhhta del cine, que així s'anomena, ofereix entrades a 2 € per a cada persona que vagi al cinema la setmana que ve, a fer servir entre els dies 22 i 24 d'octubre. Buscant entre la llista de sales adherides, la que ofereix el preu més baix és Yelmo (4.20 €/entrada), sempre i quan tinguis el carnet MovieYelmo que es pot sol·licitar gratis via internet en un parell de minuts. Ja siguis un forani renegat del cinema o un assidu permanent, aquesta oferta t'interessa... Veure un film a la gran pantalla mai serà igualat per cap Smart TV amb Dolby Surround.
 

La cartellera setmanal ofereix, a més, bones opcions per anar al cinema. Les recentment estrenades Lo imposible, Frankenweenie i Cosmopolis configuren la primera línia de sortida, mentre que si preferiu esperar fins la setmana vinent, el 19 s'estrenen, entre d'altres: Paranormal Activity 4, la nova entrega sobre cases fantasmagòriques; La isla de los olvidados, a la qual envien joves presoners que només poden somiar en la fuga; i Looper, un thriller de ciència-ficció que de ben segur aixecarà una forta polseguera. Sense oblidar les ja estrenades Salvajes, Blancanieves, Killing Them Softly, Taken 2, A Roma con amor, Ted o Brave, l'última comèdia shrekiana de Disney-Pixar.

En definitiva, una oportunitat a tenir en compte quan molts ja semblem desnonats del cinema, quan sembla que per fer front a la pèrdua de costum d'anar al cine el govern es dediqui a llençar més llenya al foc, apujant l'IVA a tots aquells que, amb molts incentius per deixar de fer-ho, seguim creient en la cultura.


dimarts, 9 d’octubre del 2012

Com es fermenta la violència

Guerra. Mort. Burca. Terrorisme. Drets. Tòpics que ens ametrallen diàriament a través dels mitjans. Però què en sabem realment, d'Orient Mitjà? Com hi viuen les persones com nosaltres, què pensen? Dins una nova edició del cicle Mirades, La Casa Elizalde (c/ València, 302) projectarà tres documentals que respondran les inquietuds que amaga aquesta zona tan polèmica a l'actualitat mundial. Tant aquells interessants en els viatges, noves cultures i ideologies, com aquells que volen entendre com es gesten les notícies dins de cada casa, trobaran en aquests documentals uns bons prismàtics per observar un convuls racó del món.


Dijous 11 es projecta el primer film, Diluvi al país del Baas (2002), que ens duu, a causa d'una traïció del govern de Síria a la seva pròpia modernització, a l'autèntic país d'Hafez Al-Assad, pare de Bashar Al-Assad, per indagar en l'ambient que es coïa uns anys abans de començar una guerra contra la seva pròpia població.

Podeu consultar la resta de documentals al web del cicle, que naturalment ofereix totes les seves projeccions de forma gratuïta i sempre a les 19.30. Algèria i el Líban també hi participen.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Arbeit macht Shoah

El pasado mes de agosto tuve la oportunidad de visitar el conocido campo de exterminio nazi de Auschwitz. Fue, a grandes rasgos, una agria experiencia a la que acudí prevenido y vacunado, sobre la que no voy a detenerme a relatar detalles concretos. Más allá de tramas político-religiosas, el mensaje que allí se pretende transmitir es un canto al sentido común y a la tolerancia del subjetivismo ideológico. En un ambiente corrompido por cámaras y autocares, unas palabras flotan en el aire: “Quien olvida su historia está condenado a repetirla”. 

Tomando consejo de mi abuela polaca, busqué relatos de supervivientes del Holocausto. Aún con Si esto es un hombre (1947) de Primo Levi pendiente, me incliné por La noche (1955) de Elie Wiesel, una autobiografía breve que nos cuenta las condiciones infrahumanas soportadas por un chico judío de 14 años en las que la supervivencia le obliga a renunciar a su dignidad y sus sentimientos, incluso a sus parientes más directos, si es que quiere conseguir una migaja de pan. Un severo testigo en primera persona de la lucha que tuvo lugar ya no entre nazis y presos, sino entre los mismos prisioneros para aventajarse unos zapatos sin agujeros a unas temperaturas máximas bajo cero. 


La indagación documental me llevó hasta Shoah, un reportaje elaborado entre los años 1974-85 que tenía tiempo atrás pendiente, y qué mejor momento que éste para verlo. Sabía lo que me iba a encontrar: diez horas de grabaciones sin una sola imagen de archivo, construidas sólo en base a distintas entrevistas y visitas a sendos lugares. Enteramente predispuesto, sabiendo que iba a visualizar un hito documental, me atuve a mis rigurosas expectativas. Y se cumplieron.

El exhaustivo repaso que hace el director Claude Lanzmann tanto desde los enfoques más técnicos y objetivos como desde las miradas y los llantos más emotivos es un deleite para el cerebro y el corazón. No requiere cutres reconstrucciones ni explicitud en las imágenes, los protagonistas son los protagonistas y sus palabras lo dicen todo. El gran número (más de 30) y la variedad de personas (desde exoficiales SS hasta sus víctimas, pasando por testigos externos) nos ayudan a forjar una visión realista de los sucesos y las personalidades de los implicados, secundada por unas entrevistas magistrales con preguntas sutiles y mordaces, algunas más irónicas que otras, que nos llevan a conclusiones incluso sin ser contestadas. No se cae nunca en la frivolidad facilona y las lágrimas están adecuadamente servidas con cuentagotas, en especial en momentos cumbre de la cinta, como la decisión que tomó Filip Müller, trabajador de un Sonderkommando, de entrar voluntariamente en la cámara de gas poco antes de la liberación de Auschwitz; o la rebelión que allí planeó la Resistencia junto a Rudolf Vrba, uno de los pocos presos que logró la fuga.

Particularmente interesante resulta el trabajo de campo que realiza el equipo de Lanzmann: entrevistas a los campesinos, maquinistas y vecinos en los alrededores de los centros de la Operación Reinhard que recuerdan con precisión los transportes de judíos y sus gritos y aullidos al otro lado del alambre, opiniones cotidianas que contrastan con los análisis de historiadores como Raül Hilberg; o visitas sobre el terreno a los campos de exterminio, barracas y crematorios de Auschwitz, Treblinka, Chelmno y Sobibor, así como a los supervivientes ausentados de Europa y dispersados alrededor del mundo.

  
Teniendo en cuenta las incontables horas totales de metraje, se ha realizado un excelente trabajo de montaje, que intercala varias narraciones de varias personas sobre los mismos hechos y añade interludios de silencio que ralentizan el ritmo pero favorecen la digestión y la asimilación de cada capítulo. Es un documental para ver de forma interrumpida, a pequeños sorbos como el buen vino. Tener prisas no ayuda en nada.

Cabe destacar sobre todo el respeto con el que se dirige Lanzmann a todo entrevistado, esto es, abierto a aprender algo nuevo de cualquiera, sin perder por ello un toque de humor ácido y discreto. Reflexiona no desde las cifras y la estadística, sino desde las emociones, dando la importancia que merece a cada persona por si misma, lamentando no poder contar con seis millones más de opiniones pero teniendo en cuenta individuo por individuo, ya que aunque haya supervivientes nunca conoceremos cada mínimo detalle de lo que ocurrió y pudo ocurrir. Para ello habría que entrevistar a los muertos (complicado incluso para Lanzmann), pero podemos suponer de algún modo lo que nos dirían: “Que no los olvidemos, que también son nuestra historia”.

__________

Shoah, 1985.
Dir: Claude Lanzmann.

Puntuación: 9/10.
__________

Trilogía de la noche, 1955.
Autor: Elie Wiesel.
ISBN: 9788476698167.

Puntuación: 6/10.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Tots a Sitges, que el món s'acaba!

Una nova edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (concretament, la 45a) obre les portes avui 4 d’octubre amb l’òpera prima d’Oriol Paulo El cuerpo com a tret de sortida, on les interpretacions de José Coronado i Belén Rueda ambienten una tètrica investigació al voltant d’un cadàver desaparegut.

La gran varietat de material de gènere acull un cop més tots els fans del cinema de terror i ciència-ficció, que aquest any aporta sessions especials com la projecció (7 d’octubre) d’una versió renovada d’E.T. (1982) en commemoració del seu 30è aniversari i del centenari de la major Universal, o la preestrena de Frankenweenie en 3D (10 d’octubre), amb la qual Tim Burton torna a l’animació després de l’aclamada Corpse Bride (La novia cadáver, 2005).


Pel que fa al repertori habitual del festival, Rob Zombie presenta The Lords of Salem, que gira al voltant d’una llòbrega locutora de ràdio que pateix malsons i al·lucinacions al ritme del metal del músic i director de la pel·lícula. Antiviral, primer film de Brandon Cronenberg (o el fill de David) també hi participa després d’haver estat premiat al passat festival de Toronto, i no hi faltarà pas son pare que ens porta l’esperada Cosmopolis.


Menció important mereix el cinema asiàtic, que com sempre té també el seu racó en aquesta edició. Kim Ki-duk (Hierro 3, 2004) amb Pietà, un prolífic Takashi Miike (Audition, 1999) amb For Love’s Sake o l’excèntric Takeshi Kitano (Zatoichi, 2003) amb Outrage Beyond, sobre les eternes lluites entre la llei i els yakuza, són els màxims exponents d’un extens ventall de cinema que ja treu el cap per l’horitzó.

Fins al 14 d’octubre, diverses activitats amenitzaran les projeccions, com la ja mítica Zombie Walk del dia 12. La pel·lícula de cloenda serà, aquest any, Looper, en la qual tots els assassins són condemnats i enviats al passat per ser-hi eliminats, quan un dels encarregats l’any 2042, Joseph Gordon-Levitt (Origen, 2010), rep una estranya missió: carregar-se al seu jo (Bruce Willis) del 2072. Tot plegat, un certamen ben farcit, així que més val que us afanyeu si no voleu quedar-vos sense entrada!

dimarts, 2 d’octubre del 2012

A Scanner Darkly

A Scanner Darkly, de Richard Linklater, és una pel·lícula que va ser (inmerescudament) poc o gens projectada als cinemes.
Està basada en el llibre de Philip K. Dick (l'autor de "Do Androids Dream of Electric Sheep?", que va inspirar Ridley Scott a rodar Blade Runner).
Rodada amb actors de carn i ossos com Keanu Reeves, Winona Ryder i Robert Downey Jr., va ser posteriorment dibuixada fotograma a fotograma donant un resultat que personalment trobo guapíssim perquè sembla una peli d'animació però preserva tota l'expressió dels actors (excepte la del Keanu, evidentment).

Vale, fins aquí sembla que us vulgui vendre la peli simplement pel fet de no ser comercial, de tenir relació amb Blade Runner, i d'estar rodada i editada de manera peculiar; però evidentment no és així.

La pel·lícula ens transporta als California en un futur no molt llunyà on la substància D està en procés de destruïr la societat tal com es coneixia. Es tracta d'una droga altament addictiva i distribuïda massivament per no-se-sap-ben-bé-qui. L'Estat, com a resposta a la invasió de la substància, desplega una gran xarxa d'inverstigadors ocults. I aquí és on entra Bob Arctor (Keanu Reeves), un poli com qualsevol altre que el destinen a infiltrar-se en la cadena de distribuïció, directament a través dels seus amics. Bob, que no se sent del tot encaixat amb el món, haurà de facilitar informació a la policia mentre conviu amb els seus amics yonkis, amb la substància D, amb infinitat de càmeres ocultes, amb els seus companys de feina camuflats i amb Donna (Winona Ryder), la seva proveïdora.
Les coses no acaben mai d'encaixar, ja ho diu el subtítol de la peli: Everything is not going to be OK. Entre això i les peripècies dels amics yonkis d'en Bob (tots molt ben caracteritzats i actuats), els 100 minuts que dura la peli ens passen molt més ràpid que al pobre Charles quan un monstre de 1000 ulls li llegeix una llista dels milions de pecats de tota la seva vida.


I per als interessats també per la música, no puc tancar la publicació sense destacar que la banda sonora inclou clips de cinc cançons de Radiohead: Knives Out, Skttrbrain (Four Tet RMX), Pyramid Song, Pulk/Pull Revolving Doors i Reckoner. I a més a més, als crèdits finals sona Black Swan, de Thom Yorke en solitari. Es veu que inicialment s'havia pensat fer la banda sonora sencera amb Radiohead.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Liam monta un pollo... ¿de goma?

La película que meses atrás tuvo su momento en las proyecciones del ETSEIB, Taken (Venganza, 2008), estrena secuela este viernes 5 de octubre. Taken 2 (Venganza: Conexión Estambul) promete seguir la línea genealógica de su predecesora, y volveremos a ver otra de las aventuras de la familia al completo: Neeson a capa y espada persiguiendo a los secuestradores de sus seres más queridos. 

Sus habilidades marciales serán de nuevo el menú del día, desde el aperitivo hasta el postre. Veremos algún que otro petardo y vacas saltando por los aires, y aunque su guión esté menos elaborado que una tortilla francesa tendremos asegurados unos minutos de puro entretenimiento de acción, que ya es lo que se viene buscando. Una buena garantía para pasar el rato con una película de pim pam pum ambientada en unas idílicas vacaciones en Estambul.

Ex-drummer (2007)

Ex-drummer, del belga Koen Mortier mola. I és difícil explicar-ho d'una altra manera. És un viatge dantesc a través de les profunditats de la sordidesa humana, de la mà de la història d'un grup de hardcore punk i un concurs de rock. I aquí s'acaba la lògica de la trama. The Feminists són ni més ni menys que tres "discapacitats" que s'associen a un quart component, un bateria famós i completament aliè, que només veu en ells una porta a un món desconegut i morbós. És una reflexió diferent sobre el concepte de discapacitat , sense limitar-se a un nivell fisiològic, sinó que obre la porta a una idea molt més profunda de "tara", dels estigmes que defineixen a uns personatges portant-los al límit de lo grotesc.

A la foto, Dries, el vocalista zopez, un personatge força pertorbador.


És una pel·lícula directa, crua, que parla sobre la misèria des de la misèria, absurdament, sense miraments ni aquest regust a moralina que tenen altres títols sobre discapacitats.
De totes formes, i com ja he dit abans, aquesta és una pel·lícula difícil de catalogar, però del que estic segur és de que us deixarà una impressió marcada al fons dels vostres cranis cinèfils.
La meva recomanació: Engegueu-vos un bon canut,  doneu-li al play i deixeu-vos emportar.
(I la banda sonora també té la seva gràcia!!)