Dimarts 29, La semilla del diablo gratis

Dimarts vinent a les 7 de la tarda es projectarà a la biblioteca de Les Corts (L5 - Collblanc) Rosemary's Baby (La semilla del diablo, 1968), de Roman Polanski, una peli on la tensió i la confusió van augmentant en un crescendo inquietant, a través del qual ens acompanya una excelsa i ingènua Mia Farrow, una trama envoltada de misteris: una casa maleïda, uns veïns més que sospitosos -gran Ruth Gordon-... I un embaràs que sembla la causa de tots els mals.

 

Charlie Kane, el nen que volia jugar (i II)

El pressupost de Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941) va ser molt limitat i retallat. Com un país en estat de guerra, el director i productors van saber utilitzar els pocs recursos disponibles optimitzant al màxim els efectes especials i les innovacions tècniques. Aquesta mancança va intensificar l’ingeni del director artístic Perry Ferguson en la creació de decorats, però la mà del fotògraf Gregg Toland fou especialment imprescindible.

El cinema mut usava projectors d’arc voltaic (amb elèctrodes de grafit), que produïen una il·luminació suau amb una profunditat de camp més aviat descuidada. El soroll visual (entre d’altres inconvenients) d’aquest sistema va donar pas a l’ús de làmpades incandescents, les intensitats de llum de les quals eren molt menors. Per compensar aquesta pèrdua, les càmeres prenien una obertura màxima de diafragma, així la profunditat de camp va entrar en joc a la cinematografia.

Fins aleshores, els decorats d’estudi havien estat reduïts i de poca fondària (amb algunes excepcions èpiques com els films de D. W. Griffith); va ser quan Ferguson va permetre’s la llibertat de dissenyar-ne alguns dels més grans de tot Hollywood. Malauradament, reapareixia el fantasma del capital, i calia prendre mesures. La il·luminació era una solució solvent i original, d’aquí l’ambient clarobscur que impregna la pel·lícula. Deixar zones en la foscor creava un interessant joc de contrastos, a més de donar preponderància a detalls particulars en escena, com cares o escultures; sense parlar de l’estalvi econòmic que comportava. Si els murs i sostres apareixien negres, també seria més senzill d’ubicar les “girafes” de so sense que es veiessin en pantalla, així que els van folrar tots de mussolina, un teixit sedós que difumina la llum, utilitzat ja des de principis de segle.

Ciudadano Kane (esq.) rep influències de pelis com Nosferatu (dr.).

Tècniques similars d’il·luminació havien estat ja àmpliament reconegudes en temps de la UFA (principal productora alemanya anterior a la Segona Guerra Mundial), en pel·lícules com Das Kabinett des Dr. Caligari (El gabinete del doctor Caligari, 1920), Nosferatu (1922) o Metrópolis (1927), símbols del primer moviment cinematogràfic anomenat expressionisme alemany.

 

Ciudadano Kane no va inventar pas noves tècniques, sinó que les va unificar, demostrant que es podien fer servir durant el transcurs sencer del film i no només en escenes clau. No obstant, cal tenir en compte les diferents lents que disposava Toland, com una a mode d’ull de peix, l’ús de la qual no va estandarditzar-se fins als anys 60, o una altra que eliminava l’efecte d’aurora gravant a contrallum (que va permetre no contractar cap extra per l’escena de l’òpera). Tanmateix, els seus experiments incloïen jocs de primers i segons plans, angles picats i contrapicats, desenfocaments, grans angulars o llargs moviments de càmera, tot proporcionant un excels llenguatge visual. Aquesta pel·lícula va marcar sens dubte un abans i un després en l’ús de la tècnica cinematogràfica.

Lents revolucionàries, com un pioner ull de peix (esq.) o una supressora d'efecte aurora (dr.).

Els efectes especials també van guanyar naturalitat. Les transicions entre escenes mitjançant foses o cortines tenien tota una dedicació al darrere. Una càmera amb cinta verge enfocava cara a cara la finestreta d’un projector, que reproduïa la pel·lícula tal i com havia estat gravada. Augmentant des de zero o reduint la intensitat de llum s’aconseguien foses d’entrada o sortida, respectivament. Aquest sistema sincronitzat rebia el nom de copiadora òptica, i havia estat una de les eines principals de creació d’efectes especials analògics, amb la qual s’obtenien resultats normalment inimaginables.

Copiadora òptica.

La composició de plans és un dels majors mèrits d’aquesta pel·lícula, un conill que es treuen del barret amb cada superposició i combinació d’imatges. I ni tan sols avui en dia és senzill de distingir-les. Per exemple, cap al final de la pel·lícula, el protagonista entra per una porta llunyana al fons d’un passadís d’estil andalusí, amb uns arcs molt característics de l’Alhambra. Només aquella porta i l’ombra són filmats. La resta, o bé està dibuixat (com el reflex del terra) o bé són imatges d’arxiu. A continuació, Kane, abandonat entre el seu eco i les seves estàtues sense cap, sent la fúria i la necessitat d’acabar amb tot aquell castell de cartró pedra que l’ha protegit de la plenitud durant tota la seva vida. Al final, la mítica escena d’un trineu en flames ens fa pensar què n’hauria estat d’aquell nen vestit de fosc si en el precís moment s’hi hagués aferrat amb totes les forces de la seva vida.

Composició de plans amb l'Alhambra de protagonista (esq.) i famosa escena del trineu (dr.).

__________

Ciudadano Kane (Citizen Kane), 1941.
Dir: Orson Welles.
Guió: Herman Mankiewicz, Orson Welles.
Actors: Orson Welles, Joseph Cotten, Everett Sloane, George Coulouris, Dorothy Comingore, Ray Collins, Agnes Moorehead, Paul Stewart.

Biblioteca

Puntuació: 8/10.

__________

Cómo se hizo Ciudadano Kane (The Making of Citizen Kane), 1987.
Autor: Robert L. Carringer.
ISBN: 9788473864732.

Amazon

Puntuació: 7.5/10.

Charlie Kane, el nen que volia jugar (I)

Aprofitant que demà a la Filmoteca es projecta Ciudadano Kane, el mite cinematogràfic que va unir les diferents tècniques de producció en una sola pel·lícula i que s'estudia arreu del món com a exemple de savoir-faire fílmic, publiquem un article sobre aquesta obra d'Orson Welles que teníem guardat a la recambra.

Durant un dels recurrents flashbacks de Citizen Kane (Ciudadano Kane, 1941), un nen vestit de fosc juga a la neu blanca com una taca de tinta es passeja per un llenç per estrenar. Thatcher, un magnat roi de Nova York, pretén endur-se el jove de la falda de la seva mare, però ell, insubmís, es defensa amb un trineu a mode d'escut. Sense efecte. La decisió està presa.

Charles Foster Kane és criat en l'abundància de recursos i poder, un món que l'embolicarà (i embalsamarà) amb un palau construït sobre un turó artificial (Xanadu) i una editorial de premsa, un imperi dins l'imperi que és Amèrica.

Les frases lapidàries són constants en un guió manufacturat fins l'últim detall: el sistema de múltiples narradors subjectius i la representació del pas del temps són prodigiosos pel que fa al llenguatge cinematogràfic. L'Òscar a millor guió original va ser merescut, però certs interessos, sabent guiar l'opinió pública, van impedir que en guanyés algun més. Herman Mankiewicz, el guionista en essència juntament amb Orson Welles, va redactar-lo basant-se en la vida de William Randolph Hearst, un dels empresaris més poderosos i controvertits del país promotor de la premsa groga, fet que ofengué profundament al periodista pel frívol tractament que es feia de la seva vida.

Kane era mostrat com una caòtica combinació de caràcters contradictoris: ‹‹distante, remoto, inaccesible, la imagen romántica de un todo unificado, pero a la par posiblemente nada más que una serie de florituras estilísticas y vacuos gestos. El tema de la estructura física que sirve de reflejo de su principal morador es común en la literatura y el cine, además de la arquitectura››, com explica Robert L. Carringer al llibre Cómo se hizo Ciudadano Kane (1987), publicat després de llargues i feixugues feines d’investigació per biblioteques, arxius i estudis empolsegats, així com d’una exhaustiva entrevista amb Welles poc temps abans de la seva mort. 

Precisament, nombra l’arquitectura fent referència a l’estil sobrecarregat i incoherent de Xanadu, com a metàfora de la personalitat del protagonista, que observat minuciosament pot ser fragmentat en diferents moviments arquitectònics. Originalment inspirat en el Castell Hearst, conserva una silueta que suggereix el Mont Saint-Michel de Normandia, però inclou detalls d’allò més distants en temps i estil, des de rosasses gòtiques o el Campanile de Sant Marc de Venècia fins a la Giralda de Sevilla. Persistint a l’arquitectura andalusina, inclús apareix l’Alhambra de Granada durant la pel·lícula, que encapçalarà la secció tècnica de Ciudadano Kane a la segona part d’aquest article.

Xanadu (esquerra) i el Mont Saint-Michel (dreta).

Cartellera gener

El 2013 obre les portes amb els Globus d'Or i les nominacions als Òscars esperant a primera fila. Això és, sens dubte, una garantia per deixar-se caure a la butaca aquest gener. Proposem:

-4 de gener. Zero Dark Thirty (La noche más oscura) i The Master, ambdues nominades als Globus d'Or. La primera, amb la guapíssima Jessica Chastain (Criadas y señoras, Take Shelter, El árbol de la vida), que protagonitza un potent thriller sobre l'assassinat de Bin Laden; la segona, el retorn de Paul Thomas Anderson (Pozos de ambición, 2007; Magnolia, 1999; Boogie Nights, 1997), tractant la Cienciologia, aquesta religió elitista que tantes modes ha despertat i desperta als EEUU i més enllà de les seves fronteres.

-11 de gener. La gran estrena d'Amour de Haneke arriba per fi a les taquilles espanyoles, dos dies abans de conèixer si finalment s'endurà el Globus d'Or a millor film estranger. Un bon moment per jutjar per un mateix aquest film que tantes passions segueix aixecant pel món.

-18 de gener. No menys esperada, l'última de Tarantino (Django Unchained) planta cara a l'esclavatge des d'un punt de vista ja ben familiar. Altes expectatives pel director de grans clàssics de l'indie (Reservoir Dogs, Pulp Fiction, Kill Bill, Malditos Bastardos...), que prometen acció i sarcasme "like a boss" amb Jamie Foxx, Leonardo DiCaprio i Christoph Waltz. No oblidem que Lincoln s'uneix als decorats de la Guerra de Secessió nord-americana des d'un caire més seriós, dramàtic, però igualment suggerent, de la mà de Spielberg i Daniel Day-Lewis (Pozos de ambición, 2007; En el nombre del padre, 1993; El último mohicano, 1992) en el rol de l'èpic president dels EEUU. Per fugir d'aquesta sobredosi de quètxup i hamburguesa, podeu provar amb Tabú, una delicada mostra de cine d'autor ambientada a l'Àfrica.

-25 de gener. El cuarteto, òpera prima de Dustin Hoffman, tracta d'uns amics que es reuneixen anualment per dedicar un concert a Giuseppe Verdi, justament l'any del seu bicentenari. Flight (El vuelo), de Robert Zemeckis (Forrest Gump, 1994; Regreso al futuro, 1985), mostra la vida del pilot que, després d'un aterratge d'emergència, aconsegueix evitar la mort de varis passatgers i és lloat i aclamat per la fita, quan de fet no és més que el pilot alcohòlic que la va provocar. Proyecto Nim, del director de Man on Wire (2008), mostra en forma de documental com va ser la vida del ximpanzé que va ser criat com un nen més.

Pel que fa a les últimes estrenes de l'any passat, El Hobbit, El cuerpo i El alucinante mundo de Norman es mantenen al top 3 de recaptació a Espanya.

Un toc d'atenció pel cinema

Si ja és difícil d'imaginar les raons que hi ha darrere totes les mesures que pren el Govern d'Espanya, comprensibles només des de la mediocritat i la hipocresia, resulta dantesca la penalització que des del setembre passat s'aplica al consum en aquest Estat capitalista incapaç d'assolir uns nivells productius competitius. Acceptant que la força política del país està monopolitzada per corporacions amb grans interessos particulars, els lobbys que actualment controlen l'economia deriven el pes de la recessió a una classe social -la mitjana- que ja penja d'un fil a punt de caure en una vertiginosa pobresa. Són paraules dures però no inventades, el resultat és el que veiem cada dia quan trepitgem el carrer i negar-ho seria un acte indigne, comprensible només des de la mediocritat i la hipocresia, des dels interessos particulars que suposa un grapat de diners. Banc Santander, BBVA, La Caixa, Telefónica, Endesa, Iberdrola, Cepsa, Repsol, BP, El Corte Inglés, Acciona. Solament alguns dels membres que controlen els seus respectius sectors mitjançant oligopolis que, quan són penalitzats -si és que ho arriben a ser-, paguen multes per frau a preu de saldo, percentatges ínfims de les ingents quantitats estafades. Com si de carreres il·legals es tractés, paguen una multa per excés de velocitat més barata que el que costaria llogar un circuit. Segueixen conduint. I així els va de bé.

En general, estem sent testimonis del blindatge de les altes esferes i de l'esquarterament de la societat, producte de factors molt diversos entre els quals una manca d'empatia, ètica i sentit comú que haurien de fer caure la cara de vergonya a la gran majoria de polítics, banquers i apoderats en definitiva. L'ateisme s'ha convertit en una de les pitjors religions de la història: l'afany de poder. Les disbauxes pressupostàries arriben a nivells irrisoris quan s'imposa un augment de l'IVA cultural fins al 21%. Escapa de tota lògica el fet de restringir el consum en una societat fonamentada en el consum, especialment quan aquest ja s'està restringint per efectes naturals: atur, IPC, priorització i control de la despesa... Només es podria entendre que el ventall de possibilitats d'actuació fos molt estret. "Hem d'apretar-nos el cinturó", diuen alguns. Apreteu-vos el coll, doncs, ja que hi sou. El ventall és estret perquè hi ha qui vol que així sembli, i molts defensen els seus interessos movent fils entre els seus companys diputats, titelles de carn i os. El súmmum ve amb l'aparició dels primers resultats d'aquesta mesura: allà on constava un augment dels ingressos, ara hi apareixen xifres vermelles. S'ha aconseguit l'efecte contrari del que es pretenia, i això repercuteix en la tresoreria estatal, però sobretot -novament- en la credibilitat d'un govern que, a hores d'ara, amenaça amb repetir mandat d'aquí a 3 anys per una despreocupació i manca de serietat que fan que no sorgeixin alternatives viables a la vista de la majoria de la població, sedada.

Efectivament, l'augment de l'IVA cultural afecta moltes persones i entitats. En el cas del cinema, els grans èxits actuals com Lo imposible, Amanecer, Hotel Transilvania o El Hobbit mantenen viva una taquilla amb respiració assistida, malmesa recordem ja des de fa molts anys degut a la pirateria. No em posiciono a favor ni en contra d'aquesta, però un augment en els preus de les entrades incrementa decisivament el trànsit de torrents a través de la xarxa. Una de les altres repercussions és la rendibilitat d'algunes pelis menys famoses o "comercials", que sens dubte fan plantejar-se a moltes productores exhibir-les o no a les sales del país. Així és com es limita l'oferta i pluralitat cultural, i així és com es dinamita la indústria cinematogràfica d'Espanya.

"Què pot fer-hi el consumidor?", es preguntarà algú. "Consumir i callar", li respondran des de dalt. Menja i calla. Menja i calla, collons. Que mengis, he dit! Així ja es veu que no funciona. Hi ha molt a fer, però no com a consumidors sinó com a persones, ciutadans de ple dret com se suposa que som. Cal deixar de creure que uns cretins ens mastegaran el bistec i ens el donaran ben trituradet, cal deixar d'ennuegar-se amb tota aquesta merda maquillada que pretenen entaforar-nos. Les empreses culturals internacionals han signat una carta dirigida a Mariano Rajoy, amb data de 7 de desembre, en la qual transmeten algunes de les conseqüències que increments impositius similars han tingut arreu d'Europa. Portugal, Letònia i Holanda van patir ja els perjudicis que ara apareixen aquí. Podeu llegir la carta aquí.

Com sempre, Espanya imita els seus veïns per bé o malament que els surti la jugada. Es creu que ofegant la indústria és com se surt d'una recessió, es creu que saturar el panorama de lleis soluciona les coses, quan no fa més que crear nous problemes que, per la seva banda, es tracten de solucionar amb noves lleis i més impostos. La metodologia d'apagar el foc amb gasolina és un dels grans prodigis de l'Estat de dret, comparable amb tants altres avenços com la màquina de vapor, l'electricitat o la bomba atòmica. I alguns volen fer-nos creure que segueixen buscant el mòbil perpetu.

Entendre la crisi al CCCB

El llegat de documentals que està deixant la crisi segueix ampliant-se, sent Inside Job (2010) el buc insígnia d'una flota carregada de suposicions populistes i reivindicacions legítimes a parts iguals. Tots aquests testimonis tindran cabuda al cicle Entendre la crisi que es celebra al CCCB entre aquest dissabte 21 i el 4 de gener. Totes les sessions són gratuïtes, per tant caldrà avançar-s'hi per trobar lloc abans de les 18h, que és quan comencen totes les projeccions.

 

La incertesa actual és el principal protagonista dels documentals, que tracten, a grosso modo, les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials d'aquesta situació i les alternatives i solucions que s'estan proposant. The Money Fix (La solución al dinero, 2009) analitza l'ús del diner i les seves influències des d'un punt de vista històric; Catastroika (2012) tracta l'actualitat grega i Payback (2011) el deute públic general, mentre que Overdose (Sobredosis, 2010) qüestiona el sistema de rescats bancaris. D'altra banda, Together (2012) mostra com s'adapten els moviments cooperativistes per fer front a la crisi i The Viking Way (2012) és un reportatge sobre les inèdites mesures preses pels ciutadans d'Islàndia i la seva particular perspectiva de les reformes imposades per BCE i FMI. Consulteu el programa aquí.

Certament, el context és complex, però probablement no tant com ens volen fer veure. Entendre la crisi és entendre els pilars fonamentals de la nostra societat, aquells que es pretenen amagar quan no maquillar. L'antídot contra el dogmatisme i la resignació no és un altre que la informació, i aquests documentals poden obrir-nos de mires per abandonar la confusió que es respira a l'ambient.

Evolució

Il·lustracions de Jeff Victor.