Premis del Cinema Europeu

L'illa de Malta ha vibrat aquesta nit acollint la celebració de la 25a edició dels Premis de Cinema Europeu, amb una bona varietat de pel·lícules a la palestra.

La favorita, sens dubte, Amour: l'última de Michael Haneke que encara no té data d'estrena a Espanya. Esperava a la rereguarda Shame, de Steve McQueen. Ambdós directors, nominats també. Altres candidates eren: Barbara, César debe morir (recentment estrenada) i The Hunt, una freda i crua història de maltractaments amb una angoixant interpretació principal de Mads Mikkelsen. Les nominacions a d'altres categories incloïen l'amable Intocable, El topo o Un dios salvaje de Polanski, entre d'altres.

El duel que s'intuïa ha quedat en pólvora mullada, ja que Amour s'ha endut els principals premis (Pel·lícula, Director, Actor i Actiu), deixant Shame amb uns modestos guardons a Fotografia i Muntatge. Si bé és cert que la primera està pendent de veure, també és veritat que Shame fa temps que ha deixat d'emetre's als cinemes i ja va recollir l'any passat una bona ratxa de premis arreu del món. Vull destacar, a banda dels grans, el premi a millor banda sonora, que ha estat per al donostiarra Alberto Iglesias per El topo, veterà col·laborador d'Almodóvar; i el premi a millor peli d'animació, que malgrat no se l'ha endut l'ambiciosa Arrugas, ha estat per a Alois Nebel, una breu biografia d'un funcionari de trens txec durant la Guerra Freda.

En definitiva, un festival que, tot i no ser dels més mediàtics, és útil per prendre nota de tot allò que se'ns acosta, com Hasta la vista (ja al cinema), peli belga guanyadora del Premi del Públic, sobre tres guiris discapacitats que vénen a Espanya a canviar vi per virginitat. Tan truculenta com suculenta, em fa pensar en Ex Drummer pel context o The Hangover per l'estil.

Fotograma d'Alois Nebel, òpera prima del txec Tomáš Lunák.