Premis del Cinema Europeu

L'illa de Malta ha vibrat aquesta nit acollint la celebració de la 25a edició dels Premis de Cinema Europeu, amb una bona varietat de pel·lícules a la palestra.

La favorita, sens dubte, Amour: l'última de Michael Haneke que encara no té data d'estrena a Espanya. Esperava a la rereguarda Shame, de Steve McQueen. Ambdós directors, nominats també. Altres candidates eren: Barbara, César debe morir (recentment estrenada) i The Hunt, una freda i crua història de maltractaments amb una angoixant interpretació principal de Mads Mikkelsen. Les nominacions a d'altres categories incloïen l'amable Intocable, El topo o Un dios salvaje de Polanski, entre d'altres.

El duel que s'intuïa ha quedat en pólvora mullada, ja que Amour s'ha endut els principals premis (Pel·lícula, Director, Actor i Actiu), deixant Shame amb uns modestos guardons a Fotografia i Muntatge. Si bé és cert que la primera està pendent de veure, també és veritat que Shame fa temps que ha deixat d'emetre's als cinemes i ja va recollir l'any passat una bona ratxa de premis arreu del món. Vull destacar, a banda dels grans, el premi a millor banda sonora, que ha estat per al donostiarra Alberto Iglesias per El topo, veterà col·laborador d'Almodóvar; i el premi a millor peli d'animació, que malgrat no se l'ha endut l'ambiciosa Arrugas, ha estat per a Alois Nebel, una breu biografia d'un funcionari de trens txec durant la Guerra Freda.

En definitiva, un festival que, tot i no ser dels més mediàtics, és útil per prendre nota de tot allò que se'ns acosta, com Hasta la vista (ja al cinema), peli belga guanyadora del Premi del Públic, sobre tres guiris discapacitats que vénen a Espanya a canviar vi per virginitat. Tan truculenta com suculenta, em fa pensar en Ex Drummer pel context o The Hangover per l'estil.

Fotograma d'Alois Nebel, òpera prima del txec Tomáš Lunák.

Cartellera desembre

Bones propostes per escalfar la butaca durant aquest desembre.

Encara en cartellera trobareu les espanyoles Blancanieves i Lo imposible, Cosmopolis, Frankenweenie, acció i adrenalina amb Looper, Argo o Skyfall, la paranoica guanyadora de Sitges Holy Motors, una analogia teatral de l'Imperi Romà César debe morir, i les ambientades al món de l'educació Detachment (El profesor) amb Adrien Brody o En la casa, una de les pelis més aclamades a hores d'ara. Des d'ahir mateix, també podeu veure La vida de Pi o El capital, una bona mostra de com es viu la crisi des de les altes esferes.

Què ens espera aquest mes? Aquest divendres, la més destacada és End of Watch (Sin tregua), a la qual Jake Gyllenhaal i Michael Peña juguen a polis i narcos amb els càrtels mexicans. El 14 de desembre s'estrenen De óxido y hueso, una tendra pel·lícula de Jacques Audiard on repeteix l'equip de rodatge que tants èxits va endur-se el 2009 amb Un profeta; El bosc, producció catalana estrenada a Sitges; i l'esperadíssima primera part d'El hobbit, que probablement ja estarà provocant cues als cinemes en aquest precís moment. El dia de Nadal arriben amb grans expectatives dues pelis que rebentaran taquilles: la versió cinematogràfica de Los miserables, dirigida per Tom Hooper després de l'exitosa The King's Speech (El discurso del Rey, 2010); i una simpàtica ¡Rompe Ralph!, en la qual un inadaptat protagonista de 8 bits farà teràpia de grup amb Pacman, Zangief i Sonic entre d'altres per adequar-se als videojocs hiperrealistes actuals.

No falten tràilers del Hobbit (inclús té videoblog), així que aquí us deixarem un tast de la gran superproducció nadalenca d'un 2012 ben carregat: Els Miserables.

Fuga de Alcatraz, Clint Eastwood se da el piro

Un homenaje a Don Siegel, director de Invasion of the Body Snatchers (La invasión de los ladrones de cuerpos, 1956) o Dirty Harry (Harry el Sucio, 1971), trajo ayer a la Filmoteca Escape from Alcatraz (Fuga de Alcatraz, 1979), una peli de las que dejan huella por su sencillez y enganche.

Como en tantas otras películas de fugas y evasiones, aquí el "qué" pierde importancia. De acuerdo, es una historia basada en hechos reales (sin duda alguna edulcorada aunque no tanto como la rocambolesca y milimétrica Prison Break), pero ello no le quita previsibilidad, y no hace falta tener el CI de Frank Morris para suponer como termina la cinta. El personaje, fetiche de Clint: racista, vacilón y bien plantado; un tejano de pura cepa vamos. Los figurantes, adecuados y bien elegidos para ofrecer una visión general del ambiente. Todos tienen su razón de ser y están bien aprovechados, incluso el guión es de los que ni alargan las frases sin necesidad ni dejan cosas sin contar, en cuyo caso queda implícito. Breve y conciso.

Y ahí se alza el "cómo". Se sobreentiende que Clint es el duro, el listo, el amo; pero queremos ver cómo se las apaña. Sabemos que los guardias rozan el retraso mental, pero queremos ver hasta qué punto. En ningún momento se pierde el interés por la historia, ya que siempre saben iluminarnos con las escenas que queremos ver; ni se pìerde la tensión, consiguen introducirnos en la cárcel como al preso más ausente pero que lo ve todo. Que lo quiere ver todo.

Alcanzando momentos más cercanos a MacGyver o Así se hace que a Documentos TV, el rigor se sustituye por el entretenimiento y el tiempo se convierte en viento. Y películas como ésta no pueden disgustar a nadie.

Estaos atentos a la programación de la Filmoteca, tiene pequeñas perlas en camino: Jacques Tati, Mizoguchi, Marlon Brando, Marilyn Monroe, Buñuel, Saturday Night Fever con Travolta o Tabu, prometedor filme portugués nominado y galardonado en toda Europa.

__________

Fuga de Alcatraz  (Escape from Alcatraz), 1979.

Dir: Don Siegel.

Guión: Richard Tuggle (Novela original: J. Campbell Bruce).

Reparto: Clint Eastwood, Patrick McGoohan, Roberts Blossom, Jack Thibeau, Fred Ward, Larry Hankin.

Comprar

Puntuación: 7/10.

Mor Tony Leblanc als 90 anys

El cinema espanyol està de dol. El cor d'un dels seus màxims exponents, Ignacio Fernández (àlies Tony Leblanc), va deixar de bategar ahir després de fer-ho des de 1922 amb una intensitat admirable.

Leblanc va néixer, com aquell qui diu, amb l'art a la sang: al Museu del Prado de Madrid, on el seu pare vivia i feia de conserge. Ell, que també va treballar-hi un temps (de grum), va triomfar ja durant la seva joventut al ball i als esports: va ser pitxitxi de Tercera divisió, campió de boxa i de claqué. Mentrestant, es va anar aficionant al teatre, i als 22 anys debutava a Eugenia de Montijo (1944) i a la posterior Los últimos de Filipinas (1945), que narra la resistència espanyola a la colònia filipina un cop va revoltar-se.

Des d'aleshores, la seva planta i el seu carisma el van ascendir al nivell de galant en una gran quantitat de pel·lícules còmiques els anys 50 i 60, on va actuar braç a braç amb altres referents del cinema com Pepe Isbert, Francisco Rabal, José Luis Ozores, Fernando Fernán-Gómez, Fernando Rey, José Luís López Vázquez o Concha Velasco entre d'altres, sota la direcció de figures com José Luis Sáenz de Heredia (Historias de la radio, 1955), Javier Aguirre o Pedro Lazaga. Ell mateix va dirigir 3 pel·lícules. Entre les més destacables on va participar, podeu trobar El tigre de Chamberí (1958), Los tramposos (1959), de la qual us en deixem un fragment, o les recents aparicions a les entregues de Torrente com a pare minusvàlid del brazo tonto de la ley, amb la primera de les quals va guanyar el Goya a millor actor de repartiment el 1998.

Un recorregut exemplar pels temps en què el cinema espanyol era omnipresent a la societat i la cultura del país i va influir profundament sobre cada un dels seus habitants, creant un estil propi ineludible avui en dia: folklòric i innocent a moments, satíric i punxant a d'altres. La mostra perfecta que la fam i repressió inspiren, i que l'art i la cultura mai moriran.

 

Filmets 2012, curts a granel

Divendres passat va començar el festival de curtmetratges Filmets a Badalona, la que representa ja la 38a edició. Fins aquest diumenge 25, una gran varietat de pel·lícules comprimides desfilaran per la pantalla dels teatres Zorrilla i El Círcol, als quals s'arriba fàcilment amb metro (Badalona-Pompeu Fabra), bus (també Nitbus) i rodalies. 

L'experiència val la pena, ja que per un preu simbòlic (2 € per sessió), si és que no vas a les sessions gratuïtes, et submergeixes en una sala on la passió pel cinema flueix entre les butaques i impregna cada espectador. Temàtiques molt diferents, des de curts de sèrie B fins a animació, des de comèdia fins a paranoies experimentals. Cadascú hi troba el seu curt fetitxe. Consulteu la programació i el calendari de projeccions. 

Us deixem un petit tast del que ha estat avui, aquest matí gratis a la programació internacional del Teatre Zorrilla.

Delicatessen, tasta l'essència de la vida

Després d'una Segona Guerra Mundial apocalíptica, pocs es preocuparien per alguna cosa més que sobreviure. L'apatia, l'afany de poder i sobretot aquella sensació familiar de devorar al veí (en el sentit més literal) per ascendir uns quants esglaons empolsegats són els ingredients principals de Delicatessen (1991), a la vitrina de molts entusiastes de pelis de l'estil de Brazil, Soylent Green, Fahrenheit 451, Doce Monos, etc., i des d'aquest moment pendent per a tota aquella persona que encara no l'hagi vist. Una peli tramada com poques en territori francès que s'atreveix a satiritzar la seva societat: des de la família proletària cenyida al seu destí fins al nacionalista veterà de guerra, en un món dividit entre la superfície i les clavegueres: dos bàndols (carnívors i vegetarians) separats per l'asfalt, que comercien més enllà de les fronteres ideològiques que els separen. Una història peculiar i molt polièdrica, que pot donar lloc a tantes converses com opinions diferents suscitar. Sorprèn el plantejament distòpic: no mira al futur com la gran majoria de pel·lícules i novel·les del gènere, sinó a un passat alterat a voluntat per uns guionistes (Jean-Pierre Jeunet, Marc Caro i Gilles Adrien; La ciudad de los niños perdidos, 1995) extraordinàriament inspirats i, ben probablement, morats i/o passats de voltes. Personalment, una reminiscència de El año pasado en Marienbad (1961) en clau d'humor negre, negríssim.

             Puntuació: 9.5/10.

XXIV Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de cotxeres de Sants

Avui comença la XXIV edició de la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror de Cotxeres de Sants, una marató de cine de terror de sèrie B amb un ambient incomparable al de qualsevol altre festival. Amor pel cinema, frikisme màxim, i sobretot sobretot moltíssimes ganes de riure (mireu els vídeos promocionals al final de la publicació).

A més a més de la marató, cada es fa un concurs de curts que també es pode veure durant el festival.

A la web hi trobareu tota la informació necessària i al Facebook tota la informació innecessària, però com que sabem que la pela és la pela aquí us deixem els preus de les entrades:

Sessions de curtmetratges: 3€

Abonament per les 5 sessions de curtmetratges, de dilluns a divendres: 5€

La nit més llarga, dissabte 17 de novembre: 10€ anticipada i 12€ el mateix dia.

Venda anticipada d'entrades a partir del 5 de novembre, de dilluns a divendres de 9:30 a 14 h i tardes de dilluns a dijous de 16:30 a 19 h a la secretaria de les Cotxeres de Sants, i a l'auditori mitja hora abans de començar les projeccions de dilluns a divendres, i una hora abans de la sessió del dissabte.