![]() |
| Clickeu la imatge per veure-la més gran. |
dilluns, 12 de novembre del 2012
A la ciutat del cine...
...tindríem aquest metro:
A quina parada us agradaria viure? Quines connexions i línies agafarieu més?
dissabte, 3 de novembre del 2012
Looper, recuerdos del futuro
Plato delicatessen para el amante de la ciencia ficción. Al menos para mí, que esperaba una de aquellas historias ambientadas en el futuro pero relatadas con una cercanía como la que te contagiaba aquel profesor de historia, logrando que la Antigua Roma pareciera 100% contemporánea.
Motos flotantes, coches eléctricos (¡y qué modernos!), anuncios en carteles animados... telequinesis. Irónicas referencias al fenómeno de la moda, que se agudiza con el tiempo y atañe al uso de superpoderes... para hacer levitar moneditas y fascinar a las hembras.
2074. Una sociedad corrupta que divaga sin rumbo (más o menos como siempre ha sido) en la que los cadáveres son inocultables (¿llevaremos todos chip?), por lo que se recurre a la máquina del tiempo para hacerlos desaparecer en el pasado.
2044. Dicho trabajo corresponde a los "loopers": viles y despreocupados verdugos que reciben sus presas encapuchadas, asesinadas en décimas de segundo una vez alcanzan el pasado. De pronto, varios de ellos comienzan a recibirse a ellos mismos: se "suicidan" y celebran su muerte entre cervezas, cerrando así lo que llaman su ciclo.
Nuestro verdugo (Gordon-Levitt) lo observa preocupado, con el lógico (pero huraño) miedo de encontrarse en su lugar. Nuestra presa (Bruce Willis) lucha por su vida y libertad en un futuro tiránico. Y ambos son la misma persona. Hasta aquí lo que nos sirven en bandeja de plata, el resto incumbe a nuestro paladar, mientras la película nos teletransporta en carroza (flotante) a lo largo del metraje. ¿Qué discusiones tendrías con tu "yo" del pasado/futuro? ¿Qué querrías saber de tu futura vida y en qué medida lo atribuirías al destino? ¿Qué destino? Pero despiertas, no tienes tiempo para pensar porque esto es una carrera a vida o muerte contra ti mismo, y te buscan vivo y/o muerto. Debes esconderte y encontrarte, huir y no escaparte. No sabes con quien quedarte. Visto desde fuera, el espectador empatiza tanto con verdugo como con víctima, que tampoco se decide por quién debe morir, si Willis o Levitt. Y así, dejándonos llevar, alcanzamos el cénit anhelado, rodeados de tiros y efectos especiales, en un final delirante.
| Puntuación: 8/10. |
La naturalidad con la que nos envuelve la película es tal que no necesitamos introducción, planteamientos ficticios ni demasiada imaginación o fantasía para acomodarnos de inmediato en el ambiente, por lo que uno se identifica rápidamente con los personajes y no le importa demasiado el porqué de todo. Así, el filme carece de la profundidad que algunos tarkovskianos buscarían, pero complace a todo aquel que disfrute con algo de acción rudimentaria (que no falte Bruce Willis) como aliño a una buena película de ciencia ficción, especialmente con una idea de fondo tan explotable. Mención especial para el niño-broncas.
Etiquetes de comentaris:
Ciència-Ficció,
crítica,
estrenes,
recomanacions
dissabte, 27 d’octubre del 2012
Roma de Fellini
L'atmosfera cinèfila ha envoltat la ciutat des de sempre, i justament quan més se'n parla l'Institut Italià de Cultura ens retorna a Roma (1972) de la mà del genial Federico Fellini, gratis dilluns 29 a les 17:00 i les 19:00.
Si no el millor, un dels millors testimonis visuals de la capital italiana, aquest film ens porta a través de l'autèntica vida de la ciutat. Escenes diverses i inconnexes amb un únic punt en comú: Roma. Algunes més realistes, altres que sobrepassen tota versemblança arribant a punts àlgids de sàtira i surrealisme, com la mítica desfilada de capellans top-model en patins. Un passeig pels burdells i pels embussos, pels búnquers i les places de la ciutat, amanit amb un estil còmic, fantasiós, poètic, circense... 100% fellinià. Aquells que encara no el conegueu, mereixeu fer-ho amb algunes de les seves pel·lícules més icòniques: La Strada (1954), Las noches de Cabiria (1957), La dolce vita (1960), 81/2 (1963), Amarcord (1973) o la famosa Roma de Fellini.
Si no el millor, un dels millors testimonis visuals de la capital italiana, aquest film ens porta a través de l'autèntica vida de la ciutat. Escenes diverses i inconnexes amb un únic punt en comú: Roma. Algunes més realistes, altres que sobrepassen tota versemblança arribant a punts àlgids de sàtira i surrealisme, com la mítica desfilada de capellans top-model en patins. Un passeig pels burdells i pels embussos, pels búnquers i les places de la ciutat, amanit amb un estil còmic, fantasiós, poètic, circense... 100% fellinià. Aquells que encara no el conegueu, mereixeu fer-ho amb algunes de les seves pel·lícules més icòniques: La Strada (1954), Las noches de Cabiria (1957), La dolce vita (1960), 81/2 (1963), Amarcord (1973) o la famosa Roma de Fellini.
Etiquetes de comentaris:
agenda,
Federico Fellini,
gratis,
Institut Italià
dijous, 25 d’octubre del 2012
Sin City i Tarantino a Paramount Channel
Per a tots aquells que estigueu d'examens i no pugueu sortir aquest cap de setmana... No desespereu! Paramount Channel amenitzarà les vostres pauses. Divendres (22:00), Sin City (2005) impregnarà les pantalles de sang en blanc i negre, i dissabte doble sessió de Tarantino: l'èpica Pulp Fiction (1994) a les 22:00, i a continuació Jackie Brown (1997) amb tot l'estil del Blaxploitation. Recordeu que podeu consultar la programació del canal clicant al link de la llista de la dreta, val la pena!
No hi ha millor cançó que aquesta per sortir de casa amb bon humor un gris matí com els d'aquesta setmana!
No hi ha millor cançó que aquesta per sortir de casa amb bon humor un gris matí com els d'aquesta setmana!
divendres, 19 d’octubre del 2012
Kiseki
Hace unos días el cineclub de la Associació Cultural de Granollers proyectó Kiseki, de Hirokazu Koreeda, y aficionados como somos al cine asiático decidimos ir a verla.
La película nos cuenta la historia de Koichi y Ryunosuke, dos hermanos de 12 y 10 años que son separados a raíz del divorcio de sus padres. Koichi va a vivir con su madre y sus abuelos a Kagoshima, una ciudad permanente inundada de las cenizas de un volcán. Mientras que Ryunosuke vive en Fukuoka con su padre, un músico con un estilo de vida desordenado y pasota. A pesar de los kilómetros que los separan, los dos hermanos hablan diariamente por teléfono, manteniendo viva la esperanza de volver a vivir juntos. Sólo un milagro podría hacer que algo así ocurriera, así que con la inocencia propia de los niños trazan un plan para que tal milagro se haga realidad. La llegada del hermano mayor a Kagoshima coincide con la inauguración de la nueva línea de Shinkansen que unirá la ciudad con el resto de la red de alta velocidad. Koichi escucha en la escuela que cuando los primeros Shinkansen se crucen la energía será tal que se cumplirán los deseos de quien esté cerca y ve la gran oportunidad de recuperar su antigua vida que tanto echa de menos. Así que con la ayuda de amigos y familiares los hermanos emprenderán su camino en busca de un milagro.
Pese a tratar un tema tan delicado como las rupturas familiares, se trata de una película libre de dramatismos y pretensiones. Al ser los protagonistas niños, la percepción que tienen de los problemas así como de la forma de solucionarlos es de lo más inocente, mágica y simple. Sin lágrimas. De hecho, despuntan muchos toques de humor inesperados. Tanto personajes principales como secundarios se hacen de lo más entrañable, despertando en todo momento sentimientos de mucha ternura. Además la actuación es impecable, sobretodo la de los más pequeños.
Muchas veces el cine asiático peca de ser lento en su desarrollo, sin embargo el ritmo de Kiseki es perfecto. La película no se hace ni lenta ni pesada en ningún momento. Además muestra un Japón muy distinto del que estamos acostumbrados. Lejos de Tokyo, el urbanismo, la vida e incluso la gastronomía nipona son muy diferentes de lo que creemos.
ENTREVISTA CON EL DIRECTOR:
¿Por qué decidió titular Kiseki (Milagro) a la película?
Cuando buscábamos una historia y decidimos centrar la trama
alrededor del momento en que los shinkansen (trenes bala) se cruzan, fue
la primera palabra que me vino a la cabeza. Es muy simple, pero me
parece un buen título. Me sorprende que no haya una película japonesa
que se llame "Kiseki". Los niños, su forma de desenvolverse, el
equilibrio que hay entre ellos fue realmente milagroso.
¿Qué significa para usted trabajar con niños?
Me gusta
que no sean completos y que su presencia no sea totalmente equilibrada.
Cuando filmo a niños en películas como Kiseki (Milagro) o Nadie sabe me
hace pensar en muchas cosas
Empiezo a ver la sociedad a través de los ojos de los niños, de su
existencia. Quizá se deba a que ahora soy padre. Todos los adultos que
aparecen en la película se comportan como yo quisiera comportarme.
Quiero ser un adulto que espera tranquilamente a que sus hijos vuelvan
de sus aventuras.
La película desprende la sensación de un adulto abrazando a un niño.
Los
lugares como la biblioteca o la oficina de la enfermera son refugios
para los niños. En estos sitios, nadie les juzga ni dependen de sus
notas escolares. La presencia de los abuelos dentro de una familia
también es un refugio. Quería que los niños tuvieran un lugar donde
relajarse y sentirse seguros. De pequeño, me caía muy bien la
bibliotecaria y me convertí en un ratón de biblioteca. También pasaba
mucho tiempo en la oficina de la enfermera (ríe).
¿Por qué le pidió a Shigeru Kishida, del grupo Quruli, que compusiera la música de la película?
Mientras
escribía la escena en que los niños corren, se me ocurrió que quedaría
bien un tema de Quruli. Así nació la idea, y después no me apeteció
llamar a nadie más para hacer la música. Soy incapaz de explicar por
qué, pero la música de Quruli y los niños encajan muy bien. Le pedí a
Shigeru Kishida que viera la primera versión, aún sin cortar, y pareció
gustarle. Al final, me dijo: "Ya tengo tres canciones para la película".
Luego vio la segunda versión, bastante más corta, per su reacción fue
categórica: "¡No!" Según és, el tiempo de los niños en la pantalla no
debía depender de la manipulación ni del montaje realizados por adultos.
Como estaba de acuerdo con él, decidí volver a la primera versión.
¿Qué obtienen los niños al final de su aventura?
En la
escena en que todos corren por las escaleras de la estación de
Kagoshima, Seinosuke, que da vida a Makoto, me dijo: "¿No puede hacer
que el perro Marble vuelva a vivir para que sea un final feliz?" (Ríe)
Le dije que no era un final triste. Koichi y sus amigos piensan en el
mundo durante su viaje. Aprenden que aunque se pida un deseo, no
significa que el mundo vaya a cambiar. Luego regresan a casa. Es
probable que sus padres no vuelvan a estar juntos y Marble no volverá a
vivir. También aprenden que te puede gustar alguien, per que tú no
gustes a esa persona. Si han aprendido que todo esto es parte de la
vida, entonces crecerán como personas. Las emociones cercanas a la
desesperación pueden ayudar a crecer. Personalmente, creo que ese es el
milagro de la vida.
Etiquetes de comentaris:
asiàtic,
Hirokazu Koreeda,
recomanacions,
Ressenya
dimarts, 16 d’octubre del 2012
La doctrina del shock
Dijous 18 a les 18:30 es projectarà La doctrina del shock (2009) a l'Espai Jove la Fontana, un documental dirigit per Michael Winterbottom (24 Hour Party People, 2002) basat en el llibre homònim de Naomi Klein, autora també del famós No logo, un arravatament contra l'hegemonia de les marques i les grans multinacionals. The shock doctrine tracta sobre la utilització que s'ha fet de les idees liberals del Premi Nobel Milton Friedman (Libre para elegir, 1980) per colpir la psicologia social arran de diverses catàstrofes (11-S, el Tsunami, etc.) i així implantar polèmiques reformes. Com que sempre val més informar-se abans d'opinar, recomanem que no us perdeu aquest documental, que a més de ser gratis, és molt actual en aquest moment de crisi profunda que no deixa de pertànyer a la sèrie de recents catàstrofes mundials.
Etiquetes de comentaris:
agenda,
documental,
Fontana,
gratis,
La doctrina del shock
dilluns, 15 d’octubre del 2012
Marató Sitges 2012
Ahir diumenge va
acabar el Festival de Sitges 2012, que ja havia celebrat la gala de cloenda el
dia anterior, on s’havien anunciat els guanyadors de l’edició d’enguany.
Diumenge era dia de maratons, una bona opció per repassar les millors
pel·lícules del festival. Per 13.5€ es podia assistir a un pase ininterromput
de 5 de les pel·lícules més rellevants del festival.
Aquest any, la
Marató de l’Auditori (el cinema més gran dels 3 que allotgen el festival, amb
uns 2.000 seients) va constar, com cada any, de pel·lícules molt diferents
entre si. Des de la nova de Rob Zombie, el gurú de la sèrie B, fins a la
catalana Insensibles, passant per la guanyadora del festival, Holy Motors.
En aquesta entrada
trobareu una petita ressenya de cada una de les 5 pel·lícules.
THE LORDS OF SALEM
(Rob Zombie): Era una de les pel·lícules més esperades del festival pels fans
del terror de sèrie B, doncs suposava el retorn de Rob Zombie darrera
la càmera després de 3 anys dedicat a altres projectes. Finalment lliure de les
exigències de les grans productores de hollywood, Zombie prometia la seva
pel·lícula més personal.
El resultat és un
batibull d’escenes més o menys impactants que només serveixen per allargar un
plantejament inicial que clarament no dona prou de sí. És, doncs, una
pel·lícula anecdòtica que bé podria ser resumida en un curt de 20 minuts. Segur
que així seria més efectiva i, a més, els espectadors ens estalviaríem una hora
i mitja de sopor.
Veient aquesta
pel·lícula és incomprensible que Rob Zombie tingués tant d’èxit al seu temps.
Per entendre-ho caldrà mirar La Casa dels
1000 Cadàvers, la seva òpera prima. Sembla ser que Rob Zombie feia millors
pel·lícules quan algú el supervisava de ben a prop...
2/5
SEVEN PSYCHOPATHS
(Martin McDonaugh): Sens dubte el millor de la marató, i possiblement de tot el
festival, és la segona pel·lícula de Martin McDonaugh, que es va donar a
conèixer amb la genial Escondidos en
Brujas l’any 2008. La pel·lícula és una comèdia negra hilarant, amb un guió
enrevessat i ple de referències i homenatges al cinema negre, al més pur estil
Quentin Tarantino o Guy Ritchie.
Colin Farrell
interpreta un escriptor alcohòlic que vol tirar endavant la seva nova novel·la,
de la qual només n’ha pensat el títol: Seven
Psychopaths. El seu amic (impagable Sam Rockwell) l’ajudarà a posar-se amb
contacte amb psicòpates reals per tal d’agafar idees per la novel·la. Aquest
plantejament dona lloc a una desfilada de personatges surrealistes i
divertidíssims, que donen molt de joc. Al repartiment també hi ha els genials
Christopher Walken i Woody Harrelson.
La pel·lícula va
provocar nombrosos moments de rialla generalitzada, i va rebre també molts
aplaudiments al llarg de les seves 2 hores de durada. És, sens dubte, una de
les pel·lícules més recomanables del 2012.
5/5
HOLY MOTORS (Léos
Carax): La indiscutible guanyadora del festival (es va emportar els premis a
Millor Pel·lícula, Millor Director, Gran Premi de la Crítica i Meliès d’Argent)
és una anada d’olla del director francès Léos Carax, que torna a dirigir
després de 12 anys inactiu. La pel·lícula, surrealista fins a més no poder, és
frustrant i fascinant a la vegada, emotiva i divertida a parts iguals.
La trama
(pràcticament indesxifrable) tracta aparentment d’una companyia que es dedica a
recrear actes surrealistes amb l’objectiu de que la seva bellesa perduri en el
temps. El protagonista del film és un treballador d’aquesta companyia que,
muntant en una limusina que el porta amunt i avall per París, anirà adoptant
diferents identitats i recrearà 9 d’aquests actes en un dia laborable.
El film està ple
d’imatges impactants i sorprenents, i val la pena veure’l només perquè és
completament diferent de tot allò que mai haguem vist. Ah, i l’escena final és GENIAL,
del millor que he vist mai.
3.5/5
SINISTER (Scott
Derrickson): La pel·lícula terrorífica de torn va ser aquest film que, si bé no
és trencador amb el gènere, sap perfeccionar-ne tots els aspectes i
convertir-se en una proposta molt sòlida. Els ensurts són constants i estan
molt ben aconseguits, i els dos protagonistes (un matrimoni que es muda a una
casa on va tenir lloc un cruel assassinat) no són totalment estúpids.
El guió no és res
de l’altre món, però té l’encert de no revelar gaire informació sobre el
misteri de cop, de manera que manté el suspens al llarg de tota la pel·lícula.
Fins i tot, un cop acabada la pel·lícula, l’espectador no és del tot conscient
del que acaba de presenciar.
Ethan Hawke està
genial en el paper d’un escriptor obsessiu que va de poble en poble escrivint
sobre crims que han quedat sense explicació. Quan troba al traster de la nova
casa una caixa amb gravacions d’assassinats, s’obsessiona en desemmascarar el
culpable. Poc a poc es va endinsant en un misteri que el consumeix per dins.
És una pel·lícula
molt recomanable pels fans del terror. Això sí, heu de tenir present que, si
decidiu mirar-la, la cara del Mr.Boogie us perseguirà durant unes quantes
setmanes...
3/5
INSENSIBLES (Juan
Carlos Medina): La última pel·lícula de la marató va ser aquesta producció
catalana, protagonitzada per Àlex Brendemühl, que tracta (com no podia ser
d’altra manera) de la Guerra Civil. Però ho fa d’una manera molt interessant,
alternant dues línies narratives: a l’actualitat, un home investiga en el
passat per trobar els seus pares biològics, mentre que el 1931 un grup de nens
són tancats en un hospital perquè pateixen una malaltia especial: no senten
dolor.
El plantejament és molt interessant justament perquè les dues trames es
desenvolupen paral·lelament sense connexió aparent, però a l’hora de
connectar-les al guionista se li en va de les mans. La segona meitat de la
pel·lícula és un despropòsit en tots els nivells, i sap molt de greu veure a
actors com Brendemühl i Juan Diego rebaixant-se a un guió tan barroer.
2/5
Com a conclusió, es podria dir que la marató d'aquesta edició del Festival de Sitges ha estat poc inspirada, tot i que la selecció oficial del festival era molt completa. A la marató s'hi han trobat a faltar títols importants com Chained (Jennifer Lynch), Sightseers (Ben Wheatley) o Antiviral (Brandon Cronenberg), que van tenir molt d'èxit en les seves emissions.
Etiquetes de comentaris:
crítica,
Holy Motors,
Insensibles,
Léos Carax,
Martin McDonaugh,
Rob Zombie,
Seven Psychopaths,
Sinister,
Sitges,
The Lords of Salem
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








