Marató Sitges 2012

Ahir diumenge va acabar el Festival de Sitges 2012, que ja havia celebrat la gala de cloenda el dia anterior, on s’havien anunciat els guanyadors de l’edició d’enguany. Diumenge era dia de maratons, una bona opció per repassar les millors pel·lícules del festival. Per 13.5€ es podia assistir a un pase ininterromput de 5 de les pel·lícules més rellevants del festival.

Aquest any, la Marató de l’Auditori (el cinema més gran dels 3 que allotgen el festival, amb uns 2.000 seients) va constar, com cada any, de pel·lícules molt diferents entre si. Des de la nova de Rob Zombie, el gurú de la sèrie B, fins a la catalana Insensibles, passant per la guanyadora del festival, Holy Motors.

En aquesta entrada trobareu una petita ressenya de cada una de les 5 pel·lícules.

THE LORDS OF SALEM (Rob Zombie): Era una de les pel·lícules més esperades del festival pels fans del terror de sèrie B, doncs suposava el retorn de Rob Zombie darrera la càmera després de 3 anys dedicat a altres projectes. Finalment lliure de les exigències de les grans productores de hollywood, Zombie prometia la seva pel·lícula més personal. 

El resultat és un batibull d’escenes més o menys impactants que només serveixen per allargar un plantejament inicial que clarament no dona prou de sí. És, doncs, una pel·lícula anecdòtica que bé podria ser resumida en un curt de 20 minuts. Segur que així seria més efectiva i, a més, els espectadors ens estalviaríem una hora i mitja de sopor.

Veient aquesta pel·lícula és incomprensible que Rob Zombie tingués tant d’èxit al seu temps. Per entendre-ho caldrà mirar La Casa dels 1000 Cadàvers, la seva òpera prima. Sembla ser que Rob Zombie feia millors pel·lícules quan algú el supervisava de ben a prop...

2/5

SEVEN PSYCHOPATHS (Martin McDonaugh): Sens dubte el millor de la marató, i possiblement de tot el festival, és la segona pel·lícula de Martin McDonaugh, que es va donar a conèixer amb la genial Escondidos en Brujas l’any 2008. La pel·lícula és una comèdia negra hilarant, amb un guió enrevessat i ple de referències i homenatges al cinema negre, al més pur estil Quentin Tarantino o Guy Ritchie.

Colin Farrell interpreta un escriptor alcohòlic que vol tirar endavant la seva nova novel·la, de la qual només n’ha pensat el títol: Seven Psychopaths. El seu amic (impagable Sam Rockwell) l’ajudarà a posar-se amb contacte amb psicòpates reals per tal d’agafar idees per la novel·la. Aquest plantejament dona lloc a una desfilada de personatges surrealistes i divertidíssims, que donen molt de joc. Al repartiment també hi ha els genials Christopher Walken i Woody Harrelson.

La pel·lícula va provocar nombrosos moments de rialla generalitzada, i va rebre també molts aplaudiments al llarg de les seves 2 hores de durada. És, sens dubte, una de les pel·lícules més recomanables del 2012.

5/5

HOLY MOTORS (Léos Carax): La indiscutible guanyadora del festival (es va emportar els premis a Millor Pel·lícula, Millor Director, Gran Premi de la Crítica i Meliès d’Argent) és una anada d’olla del director francès Léos Carax, que torna a dirigir després de 12 anys inactiu. La pel·lícula, surrealista fins a més no poder, és frustrant i fascinant a la vegada, emotiva i divertida a parts iguals.

La trama (pràcticament indesxifrable) tracta aparentment d’una companyia que es dedica a recrear actes surrealistes amb l’objectiu de que la seva bellesa perduri en el temps. El protagonista del film és un treballador d’aquesta companyia que, muntant en una limusina que el porta amunt i avall per París, anirà adoptant diferents identitats i recrearà 9 d’aquests actes en un dia laborable.

El film està ple d’imatges impactants i sorprenents, i val la pena veure’l només perquè és completament diferent de tot allò que mai haguem vist. Ah, i l’escena final és GENIAL, del millor que he vist mai.

3.5/5

SINISTER (Scott Derrickson): La pel·lícula terrorífica de torn va ser aquest film que, si bé no és trencador amb el gènere, sap perfeccionar-ne tots els aspectes i convertir-se en una proposta molt sòlida. Els ensurts són constants i estan molt ben aconseguits, i els dos protagonistes (un matrimoni que es muda a una casa on va tenir lloc un cruel assassinat) no són totalment estúpids.

El guió no és res de l’altre món, però té l’encert de no revelar gaire informació sobre el misteri de cop, de manera que manté el suspens al llarg de tota la pel·lícula. Fins i tot, un cop acabada la pel·lícula, l’espectador no és del tot conscient del que acaba de presenciar.

Ethan Hawke està genial en el paper d’un escriptor obsessiu que va de poble en poble escrivint sobre crims que han quedat sense explicació. Quan troba al traster de la nova casa una caixa amb gravacions d’assassinats, s’obsessiona en desemmascarar el culpable. Poc a poc es va endinsant en un misteri que el consumeix per dins.

És una pel·lícula molt recomanable pels fans del terror. Això sí, heu de tenir present que, si decidiu mirar-la, la cara del Mr.Boogie us perseguirà durant unes quantes setmanes...

3/5

INSENSIBLES (Juan Carlos Medina): La última pel·lícula de la marató va ser aquesta producció catalana, protagonitzada per Àlex Brendemühl, que tracta (com no podia ser d’altra manera) de la Guerra Civil. Però ho fa d’una manera molt interessant, alternant dues línies narratives: a l’actualitat, un home investiga en el passat per trobar els seus pares biològics, mentre que el 1931 un grup de nens són tancats en un hospital perquè pateixen una malaltia especial: no senten dolor. 

El plantejament és molt interessant justament perquè les dues trames es desenvolupen paral·lelament sense connexió aparent, però a l’hora de connectar-les al guionista se li en va de les mans. La segona meitat de la pel·lícula és un despropòsit en tots els nivells, i sap molt de greu veure a actors com Brendemühl i Juan Diego rebaixant-se a un guió tan barroer.

2/5

Com a conclusió, es podria dir que la marató d'aquesta edició del Festival de Sitges ha estat poc inspirada, tot i que la selecció oficial del festival era molt completa. A la marató s'hi han trobat a faltar títols importants com Chained (Jennifer Lynch), Sightseers (Ben Wheatley) o Antiviral (Brandon Cronenberg), que van tenir molt d'èxit en les seves emissions.