Leblanc va néixer, com aquell qui diu, amb l'art a la sang: al Museu del Prado de Madrid, on el seu pare vivia i feia de conserge. Ell, que també va treballar-hi un temps (de grum), va triomfar ja durant la seva joventut al ball i als esports: va ser pitxitxi de Tercera divisió, campió de boxa i de claqué. Mentrestant, es va anar aficionant al teatre, i als 22 anys debutava a Eugenia de Montijo (1944) i a la posterior Los últimos de Filipinas (1945), que narra la resistència espanyola a la colònia filipina un cop va revoltar-se.
Des d'aleshores, la seva planta i el seu carisma el van ascendir al nivell de galant en una gran quantitat de pel·lícules còmiques els anys 50 i 60, on va actuar braç a braç amb altres referents del cinema com Pepe Isbert, Francisco Rabal, José Luis Ozores, Fernando Fernán-Gómez, Fernando Rey, José Luís López Vázquez o Concha Velasco entre d'altres, sota la direcció de figures com José Luis Sáenz de Heredia (Historias de la radio, 1955), Javier Aguirre o Pedro Lazaga. Ell mateix va dirigir 3 pel·lícules. Entre les més destacables on va participar, podeu trobar El tigre de Chamberí (1958), Los tramposos (1959), de la qual us en deixem un fragment, o les recents aparicions a les entregues de Torrente com a pare minusvàlid del brazo tonto de la ley, amb la primera de les quals va guanyar el Goya a millor actor de repartiment el 1998.
Un recorregut exemplar pels temps en què el cinema espanyol era omnipresent a la societat i la cultura del país i va influir profundament sobre cada un dels seus habitants, creant un estil propi ineludible avui en dia: folklòric i innocent a moments, satíric i punxant a d'altres. La mostra perfecta que la fam i repressió inspiren, i que l'art i la cultura mai moriran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada